Pol Bolibar

Vitalismes

2012-01-29T17:24:00.004+01:00

'Estic convençut que el cel el tenim aquí', o 'si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre' o 'cos i ànima'...

Un camell d'orient...

2012-01-05T23:53:00.004+01:00

Fins als més punkis als hipsters més alternatius o als fidels més immobilistes del rock català dels 90, en veritat Manel agrada a tothom. L’underground català amb preocupació veu com l’atrapen els braços del mainstream i s’amaga sota la retòrica de la conyeta i de la sobrevaloració. El problema és que riure-se’n de manel pot resultar al final una activitat encara més agradable que escoltar la seva música, ja sigui per la còmoda dignificació i singularitat que dóna apartar-se de la moda, per ignorància o pel simple gust destructiu. A qui no li agafen ganes de bordar després de tant eixamplenc jove i fort i costumbrista i metropolità i de seny i simpàtic i amè i nadalenc? qui no necessita una mica d’esperit Pau Riba després de tant pop-folk bonic? Ah! però si en realitat fins i tot al Pau li agrada aquesta nadala tant transgressora i heterodoxa i crítica amb la monarquia...

Cacofonia de mitjanit...

2012-01-04T03:44:00.003+01:00

...he trobat entre els boscos de carpetes de poesia una mena de divertiment que vaig escriure fa molt de temps. L'arxiu de word es titula 'cacofonia de mitjanit':

Primer accelera una moto in crescendo
i segueixen tres cotxes mezzo forte.
El compàs es repeteix dues vegades
i entra la tornada de l’autobús alegreto
que dialoga amb els crits andantino d’un turista.
A les dotze entren els acords de l’església
i acaba una ambulància diminuendo.

LAIA NOGUERA, 'Caure'

2012-01-02T16:58:00.002+01:00

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Regalima el paisatge
en els vessants inexplorats.
Tot el que hi ha és endinsar-se
i la caiguda.

Com els arbres, la memòria.
La voluntat acarnissada de tocar, de tocar totes les coses.
I, en canvi, els ocells, el vent, l'oceà.
I, en canvi, la buidor.

Ficar la mà a la terra.
Enfonsar profundament
la mà en la humitat
de la terra.

I aquesta pressió,
contra totes les coses
que transporto.

Laia Noguera i Clofent, 'Caure' (Edicions 62, Barcelona, 2011)

Live #6 ANTÒNIA FONT, 'Carreteres que no van enlloc'

2011-12-30T00:33:00.001+01:00

De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen, més s'ha d'aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí,
de sobte ciutats desafien s'univers hostil.

Dalt de la cadira...

2011-12-26T14:28:00.001+01:00

Ara que marxa el president més vergonyosament condescendent al tràfic immoral d’armament i munició i n’arriba un altre que diu que ‘no escatimarà’ en despesa militar (ja escatimarem nosaltres no patiu), el poema que recitaria damunt la cadira seria aquell de Martí i Pol que diu que ‘torna la pregunta', que si 'Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?’... Molt altrament hi ha coses que surten de dins del ser humà i que no es dobleguen a res més que a la llibertat i a la bellesa, hi ha gent que sap trobar el déu que té a dins i el sap expressar amb puresa, harmonia, amb alegria, amb vitalisme. Aquestes són les coses que m’interessen.

Entheos

2011-12-03T19:17:00.004+01:00

"Si Dios y la imaginación son uno, la imaginación no sólo es una facultad del sujeto creador, sino que también es responsable de la creación del mundo objetivo. Por lo tanto, el mundo es el producto de la imaginación creadora, tal como se expresa en la poesía. La poesía, pues, no es un simple género literario, sino que es la 'sustancia' de todas las cosas visibles e invisibles. Así pues, 'la teoría de la poesía', afirma Wallace Stevens, es 'la teoría de la vida'"

Mark C. Taylor, After God.

Live #5 JAUME SISA, 'El setè cel'

2011-12-02T20:51:00.001+01:00

Després de tant de mal una mica de cel...

El primer cel és inventat:
El primer gran invent de la terrestritat
El segon cel, imaginat:
En una nit d'estiu a la vora del mar
El tercer cel, dins d'un mirall
Reflecteix les imatges d'un món ignorat
I el quart cel és irreal:
Com un oasi verd en un desert estrany
Del cinquè cel res no se'n sap:
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat
I el sisè cel està copiat
Del cel setè que has engendrat dins del teu cap

HANNAH ARENDT, LLIBERTAT DE PENSAMENT (II)

2011-12-01T02:23:00.005+01:00

"Profundament decebuda per la lectura superficial i parroquiana que Scholem feia del seu text, lectura influenciada per la 'campanya d'alteració' empresa contra l'obra per l'establishment jueu tant a israel com als Estats Units, Arendt deplorava que el seu interlocutor estigués tan mancat del que per a ella era la qualitat humana més preuada: la independència del pensament, la famosa Selbsdenken de Lessing. 'Malauradament -escrivia a Scholem-'molt poca gent és capaç de resistir-se a la influència de campanyes d'aquest estil'. 'L'opinió pública, sobretot quan ha estat convenientment manipulada, com en aquest cas, és molt poderosa'.
Tot recolzant-se en la seva ànalisi de les societats i dels estats nacionalistes mdoerns, i encara més dels règims totalitaris, sabia que davant d'una campanya ben organitzada només un petit nombre d'individus són capaços de resistir ferms. no és per casualitat que les pàgines més commovedores del llibre facin referència a éssers humans singulars que posseeixen prou força personal i espiritual per restar al marge de la multitud, completament sols, fidels a si mateixos, i per pensar d'una manera independnet -una actitud que Arendt entenia com una forma d'acció política i moral i com una gran poesa. Creia que aquests individus il·luminaven 'l'espai que la raó crea i manté entre els homes', aportaven una forma de salvació al món i el convertien en un lloc digne de ser habitat. Des d'aquest punt de vista Scholem havia fracassat en la prova del pensament autònom, independent i solitari, i també en la prova de la fortalesa de caràcter i de la capacitat de lluitar per aquest pensament i defensar-lo, cosa que per a ella constituïa el criteri suprem, l'essència i la definició de la humanitat".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.

HANNAH ARENDT, La banalitat del mal

2011-12-01T02:00:00.005+01:00

"Als ulls d'Arendt, Eichmann era el producte típic d'un règim que havia destruït la facultat de pensar i de jutjar dels seus conciutadans, així com la capacitat de distingir entre el bé i el mal, entre el que és just i el que no ho és, al capdavall tot el que hauria de definir un ésser humà. [...] Contràriament al que al.legaven molts dels seus detractors, amb la fórmula “banalitat del mal” Arendt no volia pas suggerir que hi hagués res de banal en els crims perpetrats pel règim nazi i pel seu emissari. No deixava de repetir que l’horror d’aquests crims no tenia precedents, tant per la seva dimensió com per la seva naturalesa. I ja a la segona meitat dels anys 1940 –molt abans, doncs, que tots els qui la censuraven moralment–, va ser la primera a comprendre la novetat total i l’enormitat dels crims nazis, com es pot llegir en el capítol que va dedicar als camps de concentració i extermini. No eren les atrocitats nazis les que eren banals; era banal la manera com havien estat comunament acceptades i generalitzades, ho era la naturalesa-producte del sistema totalitari de la gran majoria dels autors de la solució final, la seva manca de consciència, l'absoluta nul·litat del seu pensament, la seva incapacitat de distingir entre el bé i el mal".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.

EMILE HABIBI, la transmissió del mal (II)

2011-12-01T01:26:00.003+01:00

"No aconsegueixo imaginar que, si la Xoà no hagués existit, els germans de Heinrich Heine i de Maimònides, de Bertolt Brecht i de Stefan Zweig, d'Albert Einstein i de l'immortal poeta judeoàrab Xelomó Ben Ovadià, permetessin a un govern jueu expulsar un altre poble semita de la seva pàtria [...]. De fet, els terribles sofriments infligits als jueus per les feroces bèsties nazis no s'han de mesurar només pels sis milions de persones aniquilades als camps de concentració ni per altres mitjans d'assassinat en massa, sinó també pel terrible preu que el poble jueu ha hagut de pagar amb la pèrdua de la seva gloriosa tradició i pel perjudici causat a allò que s'anomena el 'cor jueu".

Emile Khabibi, La vostra Xoà, la nostra catàstrofe.

PRIMO LEVI, La transmissió del mal (I)

2011-11-24T21:32:00.005+01:00

"Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia."

Primo Levi, La treva. Traducció de Francesc Miravitlles. Barcelona, Ed. 62, 1997.

Terceres persones...

2011-11-10T13:07:00.010+01:00

Més enllà de les puerils i ingènues intencions de Berlusconi per orquestrar un final èpic a la seva lamentable carrera política trobem també altres símils històrics que ens fan gràcia i ens demostren, irrefutablement, el decreixement progressiu de la intel·ligència humana:

‘Digues al teu amo que a Cèsar només mana Cèsar’. (Cèsar, segle I a.C).

‘Sense Silvio, el país estaria en mans de l’esquerra’. (Silvio Berlusconi. 2009).

'Anglada estará en las elecciones generales y tendrá su escaño'. (Josep Anglada, 2011).

... Aleix Saló també recolza la idea del decreixement progressiu de la intel·ligència humana:

Live #4 ANDREA MOTIS... i un poema

2011-11-07T01:14:00.013+01:00

Ara ja va al Coliseum i surt als telenotícies però ja fa temps que coneixíem la dolcíssima veu d'Andrea Motis i la seva sensibilitat, passió i entusiasme (entheos: que porta un Déu a dins... no em pot agradar més aquesta paraula) a l'hora de transmetre jazz. Parlant de jazz us enganxo també un poema que últimament he anat escrivint en aquestes hores màgiques de jazz.

Jazz, Blues, etc.

Contemplàrem la nit i el dia traspassant-se
en un blau blues sobre els terrats deserts
i traspassàrem les paraules escoltant-les vibrar
contra les parets humides habitacions
plegades pel jazz elèctric sedant

Escoltàrem connexió astral entre paraules
en la foscor de pisos de nit metàl•lica
i enfonsàrem les mans en notes de claus
estenent radis de poesia arreu

Despertàrem paraules dorments
paraules subterrànies ingràvides
quimèriques paraules ballant jazz dintre teu

Compassàrem equilibri i dissonància
sonant sobre la base de ciutat etèria
escales de fraseig inacabable
elevant-se sobre gratacels de nit

Injectàrem tracció entre diccions
i érem ritme i cos bategant imatges per segon
que impactaven a la ment com meteors

Ens adormírem en petris vagons
i despertàrem a milers de paraules llum
projectats com esferes enllà dels marges
surant sobre cels de vers blues

Habitàrem paradisos d’alquímia
immersos en la implosió swing
recorrent teclats infinits de possibilitats
de grafies contraient-se deslligant-se

Cisellàrem paraules de pedra foguera
modelant silenci i distància i conductivitat
lliscant en la corba de l’arc sobre les cordes
cercant l’angle procliu al dinamo

Ens arrossegàrem en el soul
dels astres sobre la ciutat
i brollaren imatges d’esma
travessant extraradis dintre teu

Ens dissolguérem en l’absència
visquérem en la llibertat de la paraula
i mentre durava érem eterns

JORDI PÀMIAS, La soledat (II)

2011-11-04T00:53:00.006+01:00

Parlava Adam Zagajewski fa uns mesos de les solituds, de la terrible solitud de l'abandó i la necessària solitud artística... Afegim un record aproximat de Hegel: 'l'ésser humà és en tant que és per algú', rellegim els magnífics poemes de Narcís i l'altre (Jordi Pàmias, 2001) i tornem a veure l'escena final d'"Into the wild" -la sentència 'happiness only real when shared' que el protagonista escriu abans de morir atrapat en la seva solitud...-. La vellesa que acompanya els poemes de Jordi Pàmias i la tràgica situació de Chris Mccandless descobreixen la banalitat i l'angoixa de la solitud, el sofriment que dóna sentit a l'altre, els beneficis de l'obertura a l'altre, el valor de compartir, de l'amistat, de l'amor... la paraula que salva.

BANALITAT

Sense l'adob del sofriment,
l'home no té dolçor: mai no madura.
Si no coneix la solitud crispada,
l'estilet de l'angoixa i de la por,
serà un infant rebordonit: Narcís
banal, efebus gras, que res no sap
de l'amorós llenguatge. Home o dona
tancats en la bellesa d'un món sense paraules.

LA PARAULA QUE SALVA

Només quan diem tu,
respirem aire fresc.
S'ha velat el mirall del nostre jo superb,
s'ha esbatanat la porta de la torre de vori...
Fan nosa, els guants. I no duré cap màscara,
en el roig carnaval de les disfresses.
A la platja cansada de les hores,
fitem els ulls de l'altre i descobrim
la gran blavor, nua, del mar.

Jordi Pàmias, Narcís i l'altre (Edicions 62, Barcelona, 2001).

Live #3 MICAH P HINSON, 'Beneath the rose'

2011-10-30T03:54:00.002+01:00

...It is said
that you cannot be found
under rocks or broken skull
I will lay down
I will lay down
I can be found beneath the rose
beneath the rose
alone

JAUME SUBIRANA, 'Una pedra sura'...

2011-10-27T11:49:00.004+02:00

Els primers poemes són imaginacions, somnis, visions, imatges... que juguen amb el temps, la velocitat i l'instant: els ocells que muden, la peixera humida dels dies, la visió de l'etern en un pardal, la quietud del retrat i el moment de la bala, el compàs inexorable de les campanes i la vida que omple arrítmica la seva respiració, la ingravidesa de flocs de llum, els somnis efímers que s'escapen, l'instant dels llavis que es desclouen i l'espera del full en blanc, el traspàs del dia a la nit i la nit banyant-se a l'aigua, la papallona que voleia i el flux pleníssim de la ciutat en el baume que surt de l'esfera que ella volta. El temps en velocitats, diferents rostres, diferents òptiques...

RETORN AL BLANC

les meves primeres paraules
t'estiren al llit despullada
al blanc ets la pell de la pàgina
color de record migdiada
i dit perfilant el rectangle
els llençols un marc una gota
i l'ofrena plena dels pits
vegetals vibrants d'una boca
on es fon la neu el silenci
on trontolla el do de l'instant
el punt on s'estimba la llengua
i tornem al blanc inicial
al blanc dels llençols a l'esquena
al record al full esperant

I també la gravetat, el vol, el pes, l'ingravidesa... juguen un paper important en el poemari especialment en la segona part, on per expansió 'volen les branques, arrels en l’aire', un aviador sospesa la seva mort des de les altures, un gratacel dura un instant... i tot plegat flueix, les paraules flueixen, passen, floten, se t'enduen... els versos 'suren en la calma de qui els escriu, passen com l'aigua a dins del riu'... agafes el llibre amb les dues mans i l'acabes amb les mans molles.

'...as we were saying'... KEN ROBINSON i la necessària revolució en l'aprenentatge

2011-10-13T01:51:00.009+02:00

Fa quatre anys Ken Robinson ja va fer palesa la necessitat d'un canvi de model educatiu que no suprimís la creativitat dels alumnes. Ara continua parlant de la crisis dels recursos humans, de l'anorreament de la diversitat de talents en les escoles, del progressisme educatiu contra la tradició i el conservadorisme, de l'educació en la circumstància, la persona i el seu temps en front l'educació mecànica, industrial i jeràrquica i la conformitat de les escoles estàndard, de l'educació orgànica i l'auto-aflorament en front l'educació lineal amb l'absurd obligatori final de trajecte a la universitat...

Live #2 NAT KING COLE, 'Sweet Lorraine'

2011-10-11T19:12:00.003+02:00

BBC Broadcast, 'An Evening With Nat King Cole', 1963.

Pensar diferent...

2011-10-11T00:52:00.018+02:00

No serà un servidor qui negui des d'aquest bloc el memorable paper de Steve Jobs en l'inimaginable progrés tecnològic del segle XXI i la conseqüent obertura de noves fronteres. No serà un servidor qui critiqui l'exemple de creativitat, carisma i amor que ens ha deixat Steve Jobs i totes les seves virtuts que aquests dies hem anat escoltant i que, em sembla, no cal repetir més (tots hem vist ja la sincera i profunda exhibició de vitalisme, retòrica i coneixement que ens regala a Stanford en el que em sembla el seu millor testimoni)...

Però si he de fer l'esforç de pensar diferent, seguint l'eslògan més famós de la seva empresa, em sembla necessari recordar, si és possible enmig de tant elogi, ascensió, idealització..., que tot això té també una cara oculta, com sòl passar, i que existeixen unes conseqüències que es deriven de la tirania dels diners i el consum (què és, sinó, la obsolescència programada? la terrible lògica del consum infinit més enllà de les necessitats? la fabricació d'un consumidor descontent amb el que té que compra el producte més nou pel simple fet de ser nou? la falsa llibertat i felicitat en el consum sense límits?).
Més enllà dels serveis, el progrés i la felicitat innegables que Apple ha generat al món i que per bé o per mal ha canviat les relacions entre els individus aquesta empresa ha participat també en els conceptes que acabo de senyalar. Tal i com ens demostra el treballat documental 'Comprar, llençar, comprar' que diferents televisions han realitzat sobre l'obsolescència programada i les seves conseqüències Apple va vendre més de 3 milions d'Ipods als EE.UU amb una bateria sense possibilitat de recanvi i programada per oferir una màxima durada de 18 mesos (fet que va provocar una recompensació als consumidors que evità un judici). A més Apple ha estat també una de les empreses que ha estat enviant ordinadors espatllats com a articles de segona mà a Agbogbloshie (Ghana) alhora que orquestrava una imatge friendly i sostenible de la seva empresa.
Pensar diferent, sí, però pensar també en els beneficis i els perjudicis i, en definitiva, pensar per tothom. Vull dir que no sempre tot és tant bonic com sembla, ens entenem?

Live #1 BOB DYLAN, 'It's all over now, baby blue'

2011-10-10T01:25:00.004+02:00

Newport Folk Festival 1965

... All your seasick sailors, they are rowing home
All your reindeer armies, are all going home
The lover who just walked out your door
Has taken all his blankets from the floor
The carpet, too, is moving under you
And it’s all over now, Baby Blue

Leave your stepping stones behind, something calls for you
Forget the dead you’ve left, they will not follow you
The vagabond who’s rapping at your door
Is standing in the clothes that you once wore
Strike another match, go start anew
And it’s all over now, Baby Blue

SALVADOR IBORRA i la violència...

2011-10-07T04:22:00.004+02:00

Segurament aquests versos no haurien arribat mai a aquest blog si no fos per ella. Ella que emmetzina l'home, ella que és el mateix home, ella que es destrueix a ella mateixa. Ella, no obstant, que mai s'endurà la paraula ni la bellesa, que són eternes. Em fascina la paraula perquè és immortal, perquè el silenci que l'esguarda ja no és silenci, perquè la paraula és en definitiva vida.

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.

fragment d'"Els cossos oblidats' de Salvador Iborra' (premi Jaume Bru i Vidal de poesia).

http://www.vilaweb.cat/noticia/3933600/20110929/poeta-salvador-iborra-mor-apunyalat-barcelona.html

22J. La violència identitària

2011-08-02T04:31:00.009+02:00

M’agradaria saber per què quan es produeix un atemptat terrorista per part d’un musulmà es criminalitza i s’estigmatitza tot el món islàmic i quan es produeix un atemptat per part d’una persona amb ideologia d’extrema dreta es corre a criminalitzar tant sols l’individu, a vegades fins i tot recorrent a la justificació fal·laç dels problemes psicològics.

És molt propi del nostre eurocentrisme aquesta ceguera interior, aquesta superioritat moral, aquesta confiança en el bonisme europeu i la nostra avançada civilització, tot plegat alhora que en tots els panorames europeus i americans la pedagogia de l’odi i la xenofòbia està guanyant terreny impúdicament, sovint amb discursos tant radicals que sembla que la violència sigui un desenllaç inevitable.

Moltes persones no s’adonen que el seu comportament diari alimenta el fonamentalisme cristià i ultradretà que condueix a la violència, a les matances d’Oslo i de Tucson d’aquest any. Vivim encallats en el nostre dogma, i fins que aquest tancament no s’acabi, fins que aquestes fòbies i prejudicis no desapareguin de la nostra part tant sols allargarem aquest immobilisme i mai resoldrem el problema de la immigració. Si la nostra altiva civilització europea no adopta una posició més oberta, dialogant i integradora, si no canviem la nostra irresponsable ignorància de la diversitat del món musulmà, si mai entenem que la diversitat no significa la destrucció de la nostra cultura, aleshores tant sols condemnarem el futur dels musulmans i ens perdrem la riquesa que aquests poden aportar al nostre futur.

Finalment cal ressaltar com en aquest aspecte els infants, com en molts altres temes, estan molt més avançats que els adults. Des de la meva experiència personal he pogut veure com els nens i nenes, de qui hauríem d’aprendre tantes coses, tenen un esperit fraternal i un sistema de relacions molt per sobre de les etiquetes i els valors que els adults han configurat. El seu comportament natural és la màxima expressió de la natural diversitat humana. Aquesta tendència, no obstant, serà anorreada pels canons de la societat, els nens creixeran en la segregació i segurament acabaran immersos en ella.

Pau de les oliveres

2011-07-15T14:30:00.009+02:00

Avui fa just un any que una colla de joves vam marxar a un petit poble, un oasi del predesert del Marroc, per realitzar un projecte d'interculturalitat. De l'experiència amb els joves d 'Ouled Boukhalfa en va sortir aquest petit poema titulat 'Pau de les oliveres':

Una nit sota la pau de les oliveres,
les estrelles entre les fulles primes,
el ventre eixut del desert.

Escoltes el so melangiós del llaüt àrab
i el cant monòton i trist
d’una llengua desconeguda,
d’una calma orientalista.

Canten gelosos a les estrelles
−espectadores distants del cant somnàmbul,
voldrien emular la seva llibertat,
la seva voluptat, arribar a sospesar-les.

Escoltaran els astres els seus precs
avui que brillen més que mai
sobre el silenci erm de les pedres?

PB

#15M. TONI SOLER, la necessària REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

2011-06-12T23:41:00.006+02:00

'L'esquerra del futur s'haurà d'erigir sobre les cendres de tots plegats, de manera simultània i oberta. (...) Un partit plenament sobirà, que assumeixi el concert econòmic i el dret a decidir, que somniï un projecte de país plural i inclusiu, i que s'obri al neguit dels sectors que reclamen regeneració democràtica. Això no ho pot aconseguir el PSC, ni ERC, ni ICV, ni les CUP. Tampoc ho aconseguirà una coalició de tots ells: l'esquerra d'aquest país necessita parlar de política, i no d'aritmètica. (...) Aquesta suma s'ha de fer amb ingredients del 2011, no amb les escorrialles de la Transició que el vent no s'ha acabat d'endur.'
( 'Renover-se? Morir!' , publicat al diari Ara.)

#15M. JOSÉ LUIS SAMPEDRO i EDUARDO GALEANO, Esperit crític! Llibertat d'expressió I LLIBERTAT DE PENSAMENT (I)

2011-06-03T20:53:00.015+02:00

Les paraules de José Luis Sampedro i les d'Eduardo Galeano, dos savis que han recolzat als indignats, que no es conformen, que no s'han venut, que no han callat... ens guien, ens donen més força per continuar vivint, ser persones... (en front la crisi de valors, la submissió a la opinió pública mediàtica, el sistema educatiu deshumanitzat i anorreador de la creativitat i l'esperit crític de l'home, la buidor del sistema polític...)

'La libertad esencial no es la de expresión de la que se habla tanto... Sí es importante la libertad de expresión... pero solo es válida cuando se ejerce con libertad de pensamiento... si yo en el pensamiento no soy libre, si yo no hago nada mas que repetir lo que me han metido en la cabeza entonces tengo estas masas que aplauden el asesinato de Bin Laden' (José Luís Sampedro).

#15M. LA INDIGNACIÓ

2011-05-23T00:52:00.015+02:00

El que està passant aquests dies a Plaça Catalunya demostra, al contrari del que molta gent pensa (o pensava), que els joves d’avui dia encara estem vius, som crítics i conscients de la realitat que ens envolta, tenim idees, inquietuds, aspiracions, dignitat… o, com diu la canço, encara tenim força i no tenim l’ànima morta i ens sentim bullir la sang i encara tenim veu i encara ens sentim capaços de cantar si un altre canta. Som persones i com a tals volem ser tractats com a persones, no com a productes de mercat o com a simples vots. Ser persona, ser demòcrata i viure en societat significa que no estàs sol, que has de mirar per tots, ser just, inclusiu, solidari i respectuós amb els drets i les llibertats d’altri. Per això les persones que volem viure en una societat més democràtica i humanitzada estem en contra de la oligarquia (política i econòmica) injusta i desigual que els adults més poderosos han configurat. Per això estem en contra de la total exclusió actual dels ciutadans en el sistema polític. Per això estem en contra de la corrupció i el frau fiscal que es tolera dia rere dia. Per això estem en contra de la clausura, la jerarquització i la manca de llibertat d’opinió que regeix les estructures dels partits polítics. Per això estem en contra de l’esclavitud de les persones (consumidors infeliços) en front als diners. Per això estem en contra d’un sistema electoral que genera la partitocràcia... Cal que els polítics, els guanyadors d’aquestes eleccions, prenguin nota del nostre missatge, de les nostres propostes concretes, de les denúncies que aquests dies els ciutadans han expressat lliurement, voluntàriament i pacíficament a les places i carrers. Perquè nosaltres som els protagonistes i no ells!

SANT JORDI 2011, where we live...

2011-04-23T13:04:00.009+02:00

This Is Where We Live from 4th Estate on Vimeo.

ANNE SEXTON & PETER GABRIEL

2011-03-29T00:37:00.005+02:00

Si fa uns dies parlavem de Costas Cariotakis i Maria Poliduri a propòsit del suïcidi, no puc deixar-me en aquest apartat la figura moderna del suïcidi i de la confessió, la sensibilitat i l'angoixa... Anne Sexton. Sent una de les poetesses més conegudes i llegides dels EEUU, Anne Sexton va decidir suïcidar-se l'any 1974, quan tenia 46 anys. Heus aquí un poema del seu poemari Love Poems: 'The Breast', un vídeo d'ella mateixa i una cançó espectacular que Peter Gabriel va dedicar a Anne Sexton l'any 1986: 'Mercy street', tant viva i psicodèlica com els seus poemes.

EL PECHO (THE BREAST)

Esta es su llave.
Esta es la llave para todo.
Preciosamente.

Soy peor que los hijos del guardabosque,
picoteando en busca de polvo y pan.
Aquí estoy intentando crear perfume.

Déjame tumbarme en tu alfombra,
en tu colchón de paja -lo que tengas a mano-
porque la niña en mi se está muriendo, muriendo.

No es que sea ganado para ser comida.
No es que sea una espeie de calle.
Pero tus manos me encontraron como un arquitecto.

¡Jarra llena de leche! Fue tuya hace unos años
cuando habitaba el valle de mis huesos,
huesos bobos en la ciénaga. Pequeñas bagatelas.

Un xilófono quizá, con piel
recubriéndolo todo, torpemente.
Sólo después se volvió algo real.

Después me comparé a estrellas de cine.
Y no estaba a la altura. Algo entre
mis hombros sí lo estaba. Pero nunca suficiente.

Claro, había una pradera,
pero sin ningún joven que cantara de verdad.
Nada con lo que poder distinguir la verdad.

Sabiendo nada de hombres me tumbé entre mis hermanas
y resurgiendo de mis cenizas grité
¡Mi sexo será traspasado!

Ahora soy tu madre, tu hija,
tu novedad -un caracol, un nido-.
Vivo cuando están vivos tus dedos.

Visto seda -cubierta para ser descubierta-
porque es en lo que quiero que tú pienses.
pero para mi gusto es un tejido demasiado severo.

Así que dime lo que quieras pero recórreme como un escalador
pues aquí está el ojo, aquí la joya,
aquí la excitación que el pezón aprende.

Estoy desequilibrada -pero no estoy loca de nieve-.
Estoy loca en el modo en que las niñas están locas,
con una ofrenda, con una ofrenda...

Ardo del mismo modo que el dinero.

Mercy street (Peter Gabriel)

looking down on empty streets, all she can see
are the dreams all made solid
are the dreams all made real

all of the buildings, all of those cars
were once just a dream
in somebody's head

she pictures the broken glass, she pictures the steam
she pictures a soul
with no leak at the seam

lets take the boat out
wait until darkness
let's take the boat out
wait until darkness comes

nowhere in the corridors of pale green and grey
nowhere in the suburbs
in the cold light of day

there in the midst of it so alive and alone
words support like bone

dreaming of mercy st.
wear your inside out
dreaming of mercy
in your daddy('s arms again
dreaming of mercy st.
'swear they moved that sign
dreaming of mercy
in your daddy's arms

pulling out the papers from the drawers that slide smooth
tugging at the darkness, word upon word

confessing all the secret things in the warm velvet box
to the priest-he's the doctor
he can handle the shocks

dreaming of the tenderness-the tremble in the hips
of kissing Mary's lips

dreaming of mercy st.
wear your insides out
dreaming of mercy
in your daddy's arms again
dreaming of mercy st.
'swear they moved that sign
looking for mercy
in your daddy's arms

mercy, mercy, looking for mercy
mercy, mercy, looking for mercy

Anne, with her father is out in the boat
riding the water
riding the waves on the sea.

<

Campanades a morts ... pel Magrib!

2011-03-01T18:04:00.001+01:00

Arran de la matança de Vitòria, avui fa 35 anys, en que van morir 5 treballadors i 150 van resultar ferits de bala, Lluis Llach composà aquesta espectacular cançó...

Llegim també alguns fragments de Locke i de Rousseau:

'la razón, que es esa ley [natural], enseña a todos los hombres que quieren consultarla que, siendo todos iguales e independientes, ninguno debe dañar a otro en su vida, salud, libertad o posesiones'(...)'quien intenta poner a otro hombre bajo su poder absoluto se coloca, consiguientemente, en un estado de guerra con él.' (Locke)

'El hombre nace libre, pero en todos lados está encadenado' (Rousseau)

Avui he llegit al diari que la repressió de Gaddafi es calcula que ha provocat 6.000 morts. Pel seu record i perquè es trenquin totes les cadenes arreu, avui les campanades a mort sonen pel Magrib...

'Assassins de raons, de vides,que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. (...) Que cap oratge desvetllí el son d'aquells que han mort sense tenir el cap cot.(...)

I un darrer apunt de Toni Soler: 'amb una aplicació estricte de la Llei de Partits, el senyor Fraga hauria de compartir cel·la amb Arnaldo Otegui. I si no s'ho creuen, intentin suggerir-li que condemni el franquisme. Intentin´ho, de passada, amb qualsevol regidor o diputat del PP de catalunya'.

Sant Valentí? ELOY FERNANDEZ PORTA, la superproducció dels afectes...

2011-02-15T00:21:00.000+01:00

ARCADI OLIVERES. LA INJUSTÍCIA! de les tiranies, LA INJUSTÍCIA amb el tercer món, LA INJUSTÍCIA del capitalisme...

2011-02-02T19:21:00.000+01:00

COSTAS CARIOTAKIS & MARIA POLIDURI, Ars longa, vita brevis...

2011-01-23T20:45:00.000+01:00

L'any 1925 es va trencar la relació entre Cariotakis i Maria Poliduri. Aquest mateix any la poetessa marxà a París i, després d'uns anys miserables, tornà a Atenes per morir de tuberculosi als 28 anys. Fruit d'aquest patiment, d'aquesta mort anunciada, llegim aquests versos de Maria Poliduri:

SALVACIÓ

Que passe ja el dia amb la seua llum.
Per què triga tant la nit?
En l'ombra dels pins m'espera
una cadira de braços.

S'apagaran els llums de les cambres
i la son vindrà com un desmai.
Ací un llit buit no fa
cap impressió.

M'envoltarà la foscor i tanmateix
m'enganyaré pensant, dintre les negres tenebres,
que de bell nou sóc part
d'aquest món.

S'enfonsarà en la por la nit
quan arribe el vent de sobte.
L'eucaliptus sacsejarà els seus cabells
juntament amb els secrets dels somnis.

Escoltaré el secret combat
de la tardor, enemic immòbil.
Em bressarà com alegre cançó,
murmuri sense esperança.

Encara que no l'espere, sé que ha de venir
el gat que volta pertot quan cau la nit,
un gat que no sap què és una carícia
i per ço ni la dóna ni la cerca.

Prop dels meus peus seu tot sol,
insensible a la fredor intensa,
discretament el meu esguard l'evita
i és com si no em conegués de fa temps.

Costas CARIOTAKIS, El dolor de l’home i de les coses, Traducció de Jesús Cabezas Tanco. Edicions Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1996.

Quan he llegit aquests versos han ressonat dins meu uns altres versos de Cariotakis que també vaig llegir en aquest llibre:

Fés del teu dolor una arpa.
I refresca't els llavis
als llavis de la teua nafra.
Un matí, un vespre,
fes del teu dolor una arpa
i desapareix amb un somriure.

... i una imatge, aquell curiós gat camuflat en la foscor del quadre Olympia de Manet:

Costas Cariotakis no va tenir millor sort que Maria Poliduri. El 1928, dos anys abans de la mort de Maria, fou traslladat a Préveza arran d'una falsa acusació. Allí es suïcidà disperant-se un tret al cor després d'haver intentat ja suïcidar-se llençant-se al mar [En la seva nota de comiat ironitza sobre el seu futur: "algun cop, quan se'm presente l'ocasió, escriuré les impressions d'un ofegat"]. La seva mort ha estat interpretada com "una escapatòria final a la desesperança en front l'existència", negant qualsevol postura romàntica.

... i potser una cançó, per intentar abraçar aquestes petites mostres de poesia i pintura amb l'art més complet, per intentar abraçar el passat trencat d'aquesta jove parella, perquè encara ressonin els seus versos en la música.

ADAM ZAGAJEWSKI, La soledat (I)

2011-01-10T18:01:00.001+01:00

"Hay que distinguir entre la soledad como abandono y la artística. La primera es muy dura y no se la aconsejo a nadie; la segunda es la consecuencia buscada de la belleza, de esos momentos de música, de lectura, de paisajes... sin los que, al menos yo, no sabría vivir. La soledad es esa zona del silencio entre Dios y el hombre. Estando entre la gente absorbemos muchas cosas, pero perdemos cierta luz interna... y hay que buscar ese momento monacal. Los escritores no deberían asociarse, sólo en soledad alcanzan grandeza interior. Cuando están en comunidad se diluye su brillantez y adquieren mediocridad (...) El arte se mueve entre el sufrimiento, el amor y la belleza.

VENTISCA

Llevábamos tiempo escuchando música,

algo de Bach, algo del triste Schubert.
Por un momento escuchamos el silencio.
En la calle enfurecía la ventisca,
el viento apretaba contra los muros
su lívida cara.
Los difuntos se perseguían en trineos
y tiraban bolas de nieve
a nuestras ventanas.

A.Z.

Antenas (traducció de Xavier Farré, Acantilado, 2007)

Disfressar-se de res...

2011-01-05T16:26:00.001+01:00

El programa "el convidat" d'Albert Om ha deixat moments i opinions molt interessants com aquestes paraules del sempre excel·lent Antoni Bassas: "el problema que tenim a Catalunya és que jo crec que hem reduït el què pensa al què vota, ja no ens importa si una persona té raó o no té raó, només ens importa si és dels nostres o no és dels nostres". Aquest programa neix i genera l'èxit que té gràcies a una gran idea: passar un cap de setmana amb una persona d'interés públic, un nou format d'entrevista que alhora et permet intimar en l'entorn més proper i cotidià de l'entrevistat. La idea, doncs, em sembla el millor que es pot extreure d'aquest programa. No obstant, Albert Om, un periodista que sempre he tingut com a bo, aquesta vegada m'ha defraudat. M'he trobat un Albert Om massa actor, artificial, producte, convencional, egocèntric, fàcil, eco del que deien els seus interlocutors, sense valentia, rient forçadament per tot -fins i tot per estupideses que hauria d'haver contestat-. He vist moments molt forçats, estèticament forçats. He trobat excessives escenes individuals del refinat viatger per geomètrics i impersonals aeroports talment George Clooney a "up in the air". He vist un Albert Om massa preocupat en posar per una càmera amb higièniques camises i esmòquings, el blanc impol·lut dels auriculars de l'ipod, les estètiques i repetitives escenes per les platges o jugant amb infants... Aquesta actitud queda palesa amb la sorpresa d'aquest quan els germans Estopa li diuen que no es cambiaran de roba pel concert, que sortiran tal i com van vestits pel carrer perquè no es volen disfressar de res. Després, quan els dos germans estan fent les proves de so, veiem a Albert Om sol al mig de platea: el cos tibat, somriure arcaic alternat amb morros CR7, mans a la butxaca, moviments de cap lleugers com si digués que sí repetidament, sense ritme, sense naturalitat...

SLAWOMIR MROZEK. "LA REVOLUCIÓ"

2010-12-26T21:17:00.000+01:00

A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig.
Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí.
Durant un temps la novetat em va animar. Però l’avorriment va acabar tornant.
Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable.
Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resultat va ser inconformista.
La novetat em va tornar a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida.
Però al cap d’un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l’armari al mig.
Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d’una habitació és més que inconformista. És avantguardista.
Però al cap d’un cert temps…Ah, si no fos per aquest “un cert temps”. Per ser breu, l’armari al migtambé va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària.
Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució.
Vaig decidir dormir dins l’armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida.
Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada “un cert temps” també es va mostrar impotent. Al cap d’un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi –és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d’aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps.
De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari i em vaig ficar al llit.
Vaig dormir tres dies i tres nists d’una tirada. Després vaig posar l’armari a costat de la paret i la taula al mig, perquè l’armari al mig em molestava.
Ara el llit és un altre cop aquí, l’armari allí i la taula al mig. I quan l’avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.

La vida difícil (traducció de Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles, Quaderns Crema, 1995)

LA MATEIXA GENT

2010-12-22T21:41:00.000+01:00

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrade que es parle, s'escriga o es pense". (Ovidi Montllor)

EL RIDÍCUL

2010-11-28T00:28:00.000+01:00

El meu pare al fruiter del Mercat de la Concepció (i poeta, per cert) a propòsit de les eleccions al Parlament de Catalunya:
- Què farem demà?
- El ridícul.

Avui METAMORFOSI al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat

2010-11-18T00:29:00.000+01:00

Avui dijous dia 18 de novembre, a les 20h, tindrà lloc a la sala dels Àustries del Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat el lliurament del Premi de Poesia Martí Dot 2010, premi on m'han concedit un accèssit. Parlaré una mica i recitaré en públic per primera vegada a la vida (uau!) alguns dels 28 poemes del recull Metamorfosi que vaig presentar, i durant la segona part de l'acte, se celebrarà el recital poètic 'Tots els passos de la passió segons Maria Mercè Marçal', a càrrec de Gemma Gómez, Maite Pla, Anna Carina Ribas, Maria Rosa Roca i Rosa Vilanova. Si algú dels humils seguidors d'aquest bloc vol assistir-hi, està avisat i jo estaré encantat de tenir companyia en la meva desvirgació poètica. Sempre queda l'espina de no haver aconseguit els 900€ de premi i, sobretot, la publicació del llibre, però tinc molta tranquilitat, anys per endevant i, el més important, moltes ganes de seguir escrivint.

MÉS QUE MIL PARAULES...

2010-11-08T16:21:00.000+01:00

En tota la celebració de la consagració de la Sagrada Família com a basílica aquest va ser el màxim paper que hi va jugar la dona: fregar l'altar untat d'oli i parar la taula mentre religiosos, bisbes, capellans i diaques reposaven en les seves cadires. Aquesta és la família tradicional i la moral sexual i bioètica que reclama l'església catòlica (i segur que elles van sortir contentes i donant gràciesper haver pogut netejar les sobres...)

EN DEFENSA DE LA LAÏCITAT (amb un vídeo d'ALEIX SALÓ)

2010-11-04T18:01:00.000+01:00

"En defensa de la laïcitat!

Davant la visita a Barcelona, d’aquí a uns dies, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

* Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
* Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
* Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
* Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
* Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
* Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
* Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
* Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
* Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
* Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
* Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
* Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
* Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.

Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!”

EN DEFENSA DE LA NOSTRA CULTURA

2010-11-02T00:16:00.001+01:00

No és només una colla de persones uns sobre els altres: és la idea. La idea d'anar tots a una, la idea de la fraternitat i la festivitat, la idea d'unir esforços, la idea de la barreja de sexes, la idea de la unió en una construcció entre tres generacions (avis, pares i nens), la idea del sacrifici i el compromis comú, la idea de la superació constant, la idea de trencar els límits, la idea de vèncer la por, la idea de persistir fins al final, la idea de l'esportivitat, la comunió... Aquestes idees formen la nostra cultura. Cal defensar-les, mantenir-les i aplicar-les a la nostra vida.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3797394/20101101/castellers-vilafranca-descarreguen-bestia-indomable.html

Parla JOAN SOLÀ, callem la resta

2010-10-31T19:33:00.000+01:00

Si aquests dies hem de fer memòria d'algú absent escoltem el discurs seré de Joan Solà:

I aquí el discurs al Parlament de catalunya.

EN DEFENSA DEL CAU

2010-10-26T01:05:00.001+02:00

Aquest cap de setmana passat vam anar a la trobada de caps de tots els agrupaments escoltes del sector 4 del barcelonès, el TN vespre ha fet un reportatge que podeu veure a partir del minut 17,15. Com sempre els periodistes no saben gran cosa i ho enfoquen com els hi va bé. Malgrat aquesta vegada la informació és prou bona (si més no millor que altres vegades en que ni tan sols es mouen del tòpic i ens pinten com professors de biologia explicant plantetes als nens... cosa que no s'ha fet mai ni falta que fa), titulen la notícia "Agrupaments i esplais preocupats per la convivència amb les xarxes socials". Vols dir que aquesta és la nostra preocupació? jo més aviat diria que les entitats d'educació en el lleure utilitzen internet 2.0 com una eina més.

La nostre preocupació és divertir i també educar als nens amb tots aquells valors-qualitats-idees que no s'ensenyen a l'escola i que sovint són molt més importants que qualsevol assignatura... joguem i treballem la convivència, la personalitat, la creativitat, la llibertat personal, compartir, ser crític, el respecte, el treball i la presa de decisions en grup, la responsabilitat, el diàleg, la presa de conciència, el descobriment del nostre país més enllà de Barcelona, etcetc. Trobo important aquest aprenentatge en el lleure per arribar a ser un ciutadà molt més complet dins la nostre societat exageradament pragmàtica, deshumanitzada a causa de la tecnologia i el seu efecte transformador, amb una educació que destrueix la creativitat i uns mitjans de comunicació mundials sovint interessats i poc fiables. Deixem estar els tòpics que persegueixen l’escoltisme, defensem i valorem, doncs, aquesta tasca educativa lliure i voluntària, no per salvar el món, però potser sí per entendre’l millor, saber com encaxar-hi i crèixer com a persones.

BOB DYLAN. Mr. Tambourine Man, Blowin in the wind...

2010-10-15T00:52:00.000+02:00

Hey! Mr. Tambourine Man, play a song for me
I’m not sleepy and there is no place I’m going to
Hey! Mr. Tambourine Man, play a song for me
In the jingle jangle morning I’ll come followin’ you

Though I know that evenin’s empire has returned into sand
Vanished from my hand
Left me blindly here to stand but still not sleeping
My weariness amazes me, I’m branded on my feet
I have no one to meet
And the ancient empty street’s too dead for dreaming

Take me on a trip upon your magic swirlin’ ship
My senses have been stripped, my hands can’t feel to grip
My toes too numb to step
Wait only for my boot heels to be wanderin’
I’m ready to go anywhere, I’m ready for to fade
Into my own parade, cast your dancing spell my way
I promise to go under it

Though you might hear laughin’, spinnin’, swingin’ madly across the sun
It’s not aimed at anyone, it’s just escapin’ on the run
And but for the sky there are no fences facin’
And if you hear vague traces of skippin’ reels of rhyme
To your tambourine in time, it’s just a ragged clown behind
I wouldn’t pay it any mind
It’s just a shadow you’re seein’ that he’s chasing

Then take me disappearin’ through the smoke rings of my mind
Down the foggy ruins of time, far past the frozen leaves
The haunted, frightened trees, out to the windy beach
Far from the twisted reach of crazy sorrow
Yes, to dance beneath the diamond sky with one hand waving free
Silhouetted by the sea, circled by the circus sands
With all memory and fate driven deep beneath the waves
Let me forget about today until tomorrow

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
Yes, ’n’ how many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, ’n’ how many times must the cannonballs fly
Before they’re forever banned?
The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

How many years can a mountain exist
Before it’s washed to the sea?
Yes, ’n’ how many years can some people exist
Before they’re allowed to be free?
Yes, ’n’ how many times can a man turn his head
Pretending he just doesn’t see?
The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

How many times must a man look up
Before he can see the sky?
Yes, ’n’ how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, ’n’ how many deaths will it take till he knows
That too many people have died?
The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

MÀRIUS TORRES. Que no s'apagui la llum...

2010-10-11T02:28:00.000+02:00

Ahir a l'Horiginal s'hi van concentrar dues celebracions molt importants: " la reobertura d'aquest espai poètic, tancat de feia set mesos per ordre de l'ajuntament, i el centenari del naixement de Marius Torres. Un recital, obert a tothom, que va aplegar una trentena de recitadors d'altura" amb moltes cares famoses. Jo us en deixo aquest poema fantàstic que es diu "Cançó a Mahalta" i que Lluis Llach va fer encara més fantàstic i amb dedicatòria incluida a tots els poetes...

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

KIRMEN URIBE. M'entrestant agafa'm la mà...

2010-10-10T02:06:00.000+02:00

Estimaves el risc.
Hi ha qui pensa que una infantesa dura
et va marcar per sempre rius secs als palmells de les mans,
i que d'aquí et ve això que fas de trencar límits,
la tendència a apropar-te al caire, a l'abisme.

Els camions arribaven d'Irlanda, de Dinamarca, a carregar peix.
T'agradava pujar en marxa als para-xocs de darrere i
saltar quan agafaven velocitat,
per fer tres o quatre passes i caure a terra.

Agafaves amb les mans bombes velles,
trobades al front de la guerra vella;
entre els esbarzers es percebien les trinxeres,
com ferides incurables massa profundes.

Estimaves el risc,
i m'he adonat que sense el risc no som res,
ni podríem travessar portes, ni embarcar-nos, ni estimar.
Ja ha passat temps des d'aquells anys
i, avui, els ulls dels que predeien el teu final
són els de les caderneres que ha mort l'hivern.

Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà. (traducció de Joan Elordi i Laia noguera)

KEN ROBINSON. Creativitat i educació

2010-10-03T23:03:00.000+02:00

Xavier Sala Martín parla sobre economia...

2010-09-14T23:23:00.001+02:00

Puc no compartir moltes opinions sobre economia amb el Xavier Sala Martín com ara que defensi radicalment els principis del lliure mercat i el no intervencionisme econòmic, però la veritat és que aquest home sap mesurar i explicar molt bé la realitat que vivim:

MICHEL MAFFESOLI. La postmodernitat...

2010-09-12T16:46:00.000+02:00

¿Pagano? ¿Se define pagano?

Pagano viene de pagus, terruño: ¡este de aquí y ahora! No pretendo paraísos futuros, ni terrenales ni celestiales.

¿Ni otro mundo mejor?

¡Déjeme disfrutar de este! Algunos preferimos este mundo, pese a todo.

Eso lo queremos todos.

Propio de la posmodernidad, tan politeísta.

¿Politeísta?

Un escenario de verdades menores, no ya de una sola verdad monolítica. De verdades relativas y con las que te relacionas: eso es el relativismo, un politeísmo de los valores.

¡El pecado, según Benedicto XVI!

Hemos hablado del asunto, sí.

¿Usted y el Papa?

Quiso discutir conmigo. Ratzinger encarna el racionalismo agustiniano, encaminado a la unidad, lo uno, lo doctrinal, dogmático. Eso no encaja con el péndulo del momento.

¿Dónde está el péndulo?

En una religiosidad difusa, variopinta, de supermercado, plural, a la carta: esto es lo propio de la posmodernidad.

¿El éxito de Dan Brown tiene que ver?

Sí, porque las ficciones antivaticanas de Dan Brown halagan la actual desconfianza frente al viejo poder granítico de la Iglesia. Y por eso hoy es tiempo también de orientalismos variopintos. Y de autoayuda.

Me pierdo.

Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estadio (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho)!: la iniciación.

¿En qué consiste la iniciación?

¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach...o un libro de autoayuda! Yde ahí también el éxito de Harry Potter...

¿Es Harry Potter autoayuda?

Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos:Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos... Este personaje es un icono posmoderno.

¿Sí?

Sí, porque el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal.

Luz y sombra a la vez.

Sí, la integración de contrarios, yin y yang, lo mestizo, lo ambivalente, el claroscuro. Como Michael Jackson: ¿blanco o negro? Ambos. Michael Jackson encarnó hasta el paroxismo lo posmoderno: era también el puer aeternus,el niño eterno.

¿Y eso se lleva?

¡Sí!: seguir joven, maquillarse arrugas, hacerse cirugías estéticas, vestirse como un joven, hablar como un joven... Lo que se llevaba en la modernidad era el adulto serio, productor y reproductor (el burgués).

Pero Michael Jackson ha muerto.

No: vive. Siguen encarnándolo personajes populares, músicos, artistas, deportistas...

Muchos de ellos se tatúan o hacen piercings: ¿qué expresa esta moda?

Un retorno a nuestro lado salvaje y desnudo. Tras lo racionalista y civilizado, buscamos reconectar con lo animal, ser a la vez civilizados y salvajes.

¿Relacionaría eso con el auge del ecologismo?

Todo son síntomas del imaginario del momento. Hablo de ecosofía: sabiduría de la casa, entendido el mundo como casa. No se trata ya de dominar el mundo, sino de sostenerlo.

La economía sostenible.

Sí. La modernidad fue prometeica: robó a Dios el fuego (la industria), sojuzgó la naturaleza...

Eso era un mandato del dios judeocristiano, ¿no?: "id y dominad el mundo...".

Pasado por san Agustín (la economía de la salvación) y el protestantismo (la economía salvadora), que racionalizó lo sagrado. Ahora toca resacralizar la naturaleza...

Lo que toca ahora es salir de la crisis.

Pero tras la crisis económica y financiera palpita la crisis de fondo.

¿Cuál?

La crisis de lo cuantitativo. Lo cuantitativo ya no nos sirve, y anhelamos lo cualitativo: la calidad de vida.

¿Y ya saben eso los líderes políticos?

Sarkozy me pide que se lo explique, y yo se lo explico. Y él escucha. Pero no entiende. Los políticos son inteligentes..., pero la estructura pesa más.

¿Y para qué diantre le pide opinión Sarkozy, entonces?

Porque a los políticos les resulta muy chic hablar con intelectuales: ¡les encanta!

Detrás de todos estos iconos, emblemas, símbolos, síntomas..., ¿qué hay?

Lo emocional. Lo emocional es el rey secreto de nuestro tiempo posmoderno, así como lo racional lo fue del pasado moderno. ¡Mire alrededor y verá esa atmósfera emocional por todas partes!

¿En el fútbol, por ejemplo?

Por supuesto. A la tradición cartesiana ("yo soy dueño de mí") le ha sucedido hoy el desparrame emocional: "Je m´éclate!", como hoy oigo que proclaman los jóvenes franceses en sus celebraciones y fiestas.

¿Traducción?

"¡Yo me estallo!". Es la entrega emocional al grupo, dejarse llevar por la emoción del estadio de fútbol, que es un modo de religarse, un modo de religión.

VÍCTOR-M. AMELA. "La contra". La Vanguardia, 18/08/2010.

El futbol és el futbol...

2010-09-11T11:10:00.000+02:00

Sí, d'acord, està creixent l'interès per la sobirania catalana, però el futbol és el futbol. El pròxim 28 de Novembre es trobaràn cara a cara els dos eixos vertebradors de la societat catalana: el futbol i la política. Aquesta coincidència ens recorda que la independència de Catalunya està encara força lluny. El Barça mou molta més gent, emoció, diners, fama, fanatismes, autocars... fins que l'independentisme -que està creixent- no mogui tot aquest flux, fins que l'independentisme no sigui la prioritat (què passaria amb la Lliga espanyola si Catalunya fos independent?) Catalunya no serà independent. Així que per ara, benvinguts de nou després de l'estiu, bona diada i visca el Barça.

"Quartetes" d'Omar Khayyam

2010-06-14T23:29:00.000+02:00

Recomano a tothom les recent publicades Quartetes d'Omar Khayyam, possiblement el millor poeta persa de tots els temps i un dels grans pensadors de la cultura oriental. Les Quartetes sorprenen per la seva modernitat en el segle XI, el seu pensament lliure, el seu escepticisme, però, sobretot, per la seva subtilesa. Us en deixo una petita mostra:

VIII

Com que no pots abastar la veritat i la certesa,
no pots viure tota la vida en el temor i el dubte.
Val més que no se'ns escapi la copa de les mans,
i que, serens o embriacs, romanguem en la ignorància.

CXLV

Si diuen que estic borratxo de vi, ho estic.
Infidel, idòlatra, zoroàstric o pagà, ho sóc.
Cada secta té una opinió diferent de mi,
només per a mi mateix jo sóc tal com sóc.

CXXXII

Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra't.
Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra't.
Com que el nostre destí en aquest món és deixar d'existir,
tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra't.

"No serveix per res, però ho és tot"

2010-06-12T01:58:00.000+02:00

—Per tant, no s'ho va arribar a creure allò que deia Joaquim Molas que "el vers no és vàlid com a instrument de lirisme, sinó com a element de combat"?
—El vers no és cap llança, cap punta de llança; no és cap pistola. Hi ha persones, com ho diria jo..., bé, de la mateixa manera que hi ha cotxes utilitaris hi ha persones utilitàries, que si no fan coses amb una finalitat determinada, aquestes coses no serveixen per res. No sé si és atrevit dir-ho, però la poesia no serveix per res, i això és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot. És el contingut primer de la vida i allò que li dóna la sal i la substància.

Entrevista a Màrius Sampere. "Reconeixement tardà d’un poeta marginat", Diari de Barcelona, 6 de juny de 1989, Maria Dolors Genovés.

BILLIE HOLIDAY (continua cantant)

2010-05-25T17:36:00.000+02:00

Estás en casa y escuchas largo tiempo
grabaciones de Billie Holiday
que canta melancólica, soñolienta.
Cuentas las horas que aún
te separan de medianoche.
¿Por qué los muertos cantan tranquilamente
y los vivos no pueden liberarse del temor?

(Adam Zagajewski. Nochieveja 2004)

Un Déu salvatge

2010-05-03T20:50:00.001+02:00

Com deia Groucho, el matrimoni és una gran institució si t’agrada viure en una institució. Un Déu salvatge, al teatre Goya des del 13 de febrer, no només trenca la feble institució del matrimoni, també fa que els personatges abandonin els ideals, la seva moral, la veritat única, les convencions... per caure en la realitat personal més salvatge, quedant al descobert la foscor i la hipocresia de l’home i de les classes. L’escenari sobri, dissenyat i preparat per crear un ambient conciliador entre dos matrimonis que han de resoldre un petit problema entre fills es converteix en un caos de vomitats, disputes, personatges ebris, plors i flors trencades, “una autèntica tragèdia disfressada de comèdia” com diu la seva directora Tamzin Townsend. El bon paper dels actors (especialment Jordi Boixaderas) fa que sigui una obra per riure però també pensar, alhora que compleix la difícil feina d’obtenir una actuació lleugera i agradable malgrat succeir en un únic decorat simplista i en una sola escena, sense grans trames ni girs teatrals. Al final no guanya ningú la disputa inicial, això ja és el menys important. Diríem que com a molt guanya la naturalitat de l’infant i perd l’adult i els seus recursos de defensa.

PAGANINI, Caprice nº 24

2010-04-16T01:03:00.000+02:00

Sota quin embriac de bellesa

i sota quin desfici brollen

les notes del no res ?

Sota quin silenci carregat de crits

i en la devastació de quina tempesta

van a morir les notes premorients?

En quin punt de la nit

i durant quantes nits

i amb quin ordre o desordre

o sota l’equinocci amb quina foscor

s’infanten les notes inefables?

Sota quin diluvi d’emocions

cauen les notes com llamps

i com retrunyen per la terra

i en quina quietud del verd

reviuen després de la tempesta?

Sota quin lament s’amaguen?

en la solitud estrident de quina pluma,

amb els passos de quines pulsacions

i amb els vasos de quina sang

i amb quines respiracions agonitzen

sota l’angle procliu amb el cello?

En quin moment,

en la ressonància de quins silencis

les notes han fugit de la partitura

per esdevenir mots ingràvids?

per esdevenir poesia?

Aquí també podeu veure una excel·lent versió de la peça en jazz i aquí una amb guitarra.

No hi ha dret

2010-04-07T14:45:00.000+02:00

No em sorprèn que okupes i polítics treguin la pitjor nota a l'enquesta del CIS que puntua la simpatia cap a les organitzacions socials. Ni tampoc que la millor nota sigui per als grups de defensa dels drets humans, empatats gairebé amb els que lluiten pels drets dels animals.

El que em xoca és que quan aquestes organitzacions s'especialitzen, baixen la nota. El cas més flagrant és que les associacions de gais i lesbianes suspenguin, amb un 4,6, o que els que defensen els immigrants aprovin amb un cinc bastant peladet. A veure si ho entenc: estem moooolt a favor dels grups pro drets humans, així en general, però poquíssim a favor dels drets dels gais, o dels immigrants. Ens és molt fàcil aplaudir la bona fe global, que surt gratis, però quan l'apliques a un col·lectiu concret, ja dependrà de si ens cauen simpàtics o no. I com més detallis el dret, menys a favor hi estaré, perquè una cosa és quedar bé des del món teòric però aplicar-ho al món real ja fa més mandra, sobretot si té conseqüències palpables per a mi. D'això que defensem presumptament en diem drets universals, però ens costa sortir del nostre propi univers mental, de les nostres fílies i fòbies.

(No hi ha dret, Carles Capdevila)

TORNA

2010-03-27T00:55:00.000+01:00

Torna la primavera, tornen les vacances i torna Delafé y las flores azules (sense Facto). Les coses són així, l'hauria comprat sense pensar-ho dos vegades, però Spotify és més ràpid que jo i ja m'ofereix les seves 11 noves cançons. Crec que no hi ha millor manera de desitjar-vos unes bones vacances que amb aquest vídeo:

JUSTIFICACIÓ

2010-03-15T00:39:00.000+01:00

Les dues escenes de lectura que últimament he deixat anar emocionat en aquest bloc són documents que volen demostrar com la lectura és capaç d'afectar l'ànima del receptor. Quan Paolo i Francesca es besen després de llegir l'amor secret entre Ginebra i Lancelot no ho fan perquè estiguin enamorats, ho fan perquè ara ells són Ginebra i Lancelot, són ells els que han estat conduits d'amagat per Galehaut en una sala per poder fondre’s en un petó, i el petó té la mateixa intensitat que el de l'obra de Lancelot. Trobo que aquest afecte imaginari és una de les experiències més intenses que puc tenir davant d'un llibre i, per què no dir-ho, un comodí encertat per escriure si et trobes estancat, la manera més subtil de robar sense violència. Aquest és el poder de la lectura. Aquí, assegut a l'estudi, ets capaç de convertir-te, potser, en Jordi Llavina descrivint un cafè parisenc, Anna Akhmàtova fent cua davant la presó de Leningrad, Enric Casasses jugant amb els verbs ingràvids, Billy Collins molent grans de cafè fins a convertir-los en pols m’entres li queden deu segons a les torrades i apunta un vers en un tovalló de paper... I aleshores, sense adonar-te'n, potser escrius tan bé com ells.

EL PLAER DE LA LECTURA

2010-03-10T17:21:00.000+01:00

En una tumbona, en la terraza de un chalet al fondo del valle, hay una joven que lee. Todos los días antes de ponerme a trabajar me quedo un rato mirándola con el catalejo. En este aire transparente y sutil me parece captar en su figura inmóvil los signos de ese movimiento invisible que es la lectura, el curso de la mirada y de la respiración, pero aún más el recorrido de las palabras a través de la persona, su fluir o detenerse, los impulsos, las demoras, las pausas, la atención que se centra o se dispersa, las vueltas atrás, ese recorrido que parece uniforme y en cambio es siempre mudable y accidentado.

¿Hace cuántos años que no puedo concederme una lectura desinteresada? ¿Hace cuántos años que no logro abandonarme a un libro escrito por otros, sin ninguna relación con lo que debo escribir yo? Me vuelvo y veo el escritorio que me espera, la máquina con en el folio en el rodillo, el capítulo que hay que comenzar. Desde que me he convertido en un forzado de la pluma, el placer de la lectura ha terminado para mí.

Italo Calvino. Se una notte d'inverno un viaggiore

2 MESTRES DE LA COMÈDIA

2010-03-01T15:02:00.000+01:00

Avui fa un any de la mort del mestre Pepe Rubianes i Andreu Buenafuente li ha dedicat un homenatge preciós i encertadíssim al seu programa, amb un resum final de les seves entrevistes.

Chopin, Debussy, Mozart, Bach, Mahler...

2010-02-24T22:39:00.000+01:00

Aquest any les notes premorients de Chopin sonaran més que mai a tots els països Europeus. Coincidint amb el bicentenari del seu naixement l'any 2010 ha estat proclamat pel Parlament Europeu Any Chopin. Aquest és el complet programa que tenim a Catalunya, on segur que sona aquesta preciositat que deixo aquí. A més, per acabar l'hivern amb bon gust de boca, cada dijous fins al 18 de març quatre concerts gratuïts al Conservatori de Barcelona.

EL PODER DE LA LECTURA

2010-02-17T15:36:00.000+01:00

Mas di: en el tiempo aquel de las venturas

¿cómo y por qué te concedió el amor

conocer las pasiones aún oscuras?»

Y ella me dijo: «No hay dolor mayor

que recordar el tiempo de la dicha

en desgracia; y lo sabe tu doctor.

Pero si de este amor y esta desdicha

conocer quieres la raíz primera,

con palabras y llanto será dicha.

Cómo el amor a Lanzarote hiriera,

por deleite, leíamos un día:

soledad sin sospechas la nuestra era.

Palidecimos, y nos suspendía

nuestra lectura, a veces, la mirada;

y un pasaje, por fin nos vencería.

Al leer que la risa deseada

besada fue por el fogoso amante,

éste, de quien jamás seré apartada,

la boca me besó todo anhelante.

Galeoto fue el libro y quien lo hiciera:

no leímos ya más desde ese instante».

(La Divina Comedia, Canto V. Dante Alighieri. Traducción de Ángel Crespo)

La pintura és d'Amos Cassioli

Missatges intel·ligents

2010-02-09T20:37:00.000+01:00

Correu electrònic per renovar el bicing: (...) "Si no disposa d'accés a Internet, aquesta gestió la pot fer també a l'Oficina del Bicing, situada a la Plaça de Carles Pi i Sunyer, 8-10". La contradicció m'ha portat a recordar un altre cas divertit en els trens de rodalies: "Martillo rompecristales. Romper el cristal para acceder al martillo". On està el martell que trenca el cristall per accedir al martell trencacristalls?

ESTANISLAU VERDET, lirisme caòtic

2010-02-02T00:23:00.000+01:00

http://www.estanislauverdet.com/

Entre las novedades musicales de septiembre destaca, por su inclasificable buen gusto, el CD titulado L´all ho és tot pels anglesos,de Estanislau Verdet. Verdet es el heterónimo de Pau Vallvé (Barcelona, 1981), un librepensador que igual compone para series y anuncios de televisión que lidera experimentos lo bastante originales para ser escuchados con un reconfortante deseo de evasión mental. Además de unos planteamientos melódicos accesibles pero rigurosos, sobresalen unas letras que fluctúan entre el lirismo caótico y una observación de la cotidianidad reforzada por un oído fino para detectar muletas coloquiales y el ritmo interno de las palabras. Abundan las referencias a la actualidad, con una delirante obsesión por el star system de TV3 (la canción Tot es un desgarrado canto de amor de un tipo que lo daría todo por ser Josep Cuní) y un tono paródico que propicia sonrisas fáciles que se agrietan cuando descubres que puede ser más corrosivo de lo que parece. ... (Sergi Pàmies)

WISLAWA SZYMBORSKA, "El poeta y el mundo" (Discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura)

2010-01-19T21:07:00.000+01:00

El poeta de hoy es escéptico e incluso desconfiado -y puede ser que lo sea sobre todo- ante sí mismo. Con disgusto manifiesta públicamente que es poeta, como si se avergonzara un poco. (...) La información de que tienen que vérselas con un poeta es recibida por funcionarios o por otros pasajeros del mismo autobús con cierta incredulidad e inquietud. Supongo que también el filósofo despierta parecida turbación. (...) Constantemente se produce un gran número de películas biográficas sobre grandes científicos o sobre grandes artistas. La tarea de los ambiciosos directores de cine es presentar de una manera creíble el proceso creativo, proceso que conduce finalmente a grandes descubrimientos científicos o a la realización de grandes obres de arte. (...) Las películas sobre pintores, en las que se puede reproducir cada fase del movimiento de la pintura, desde el primer trazo hasta la última pincelada, sí que pueden ser espectaculares. Las películas sobre compositores están llenas de música, desde los primeros compases que el artista oye en su interior hasta la forma madura de la obra en la que cada instrumento tiene ya adjudicada su parte. (...) Lo malo son los poetas. Su labor es de una lamentable falta de fotogeneidad. Uno está sentado a la mesa o tendido en un sofá, con la vista clavada en la pared o en el techo, de vez en cuando escribe siete versos, uno de los cuales tacha al cabo de un carto de hora, y pasa una hora más en la que no ocurre nada... ¿Qué espectador aguantaría semejante cosa? (...) He mencionado la inspiración. A la pregunta de qué es, en caso de que exista, los poetas de hoy dan una respuesta evasiva. Y no porque no hayan sentido lo beneficioso de este impulso interior. El motivo es otro. No es fácil explicar algo que uno mismo no entiende. (...) La inspiración, sea lo que sea, nace de un constante "no sé". (...) Asimismo, el poeta, si es un poeta de verdad, tiene que repetir sin descanso "no sé". En cada poema intenta dar una respuesta pero, no bien ha puesto el último punto, ya le invade la duda, ya empieza a darse cuenta de que se trata de una respuesta temporal y absolutamente insuficiente. (...) Me imagino, por ejemplo, en mi impertinencia, que tengo la posibilidad de hablar con el Eclesiastés, el autor de tan conmovedor lamento frente a la vanidad de toda actividad humana. "Nada nuevo bajo el sol", dijiste, Eclesiastés. Pero si tu mismo naciste nuevo bajo el sol. Y el poema del cual eres autor también es nuevo bajo el sol porque nadie lo escribió antes que tú. (...) y además querría preguntarte, Eclasiastés, qué cosa bajo el sol piensas escribir ahora. (...) ¡No irás a decir: Lo he escrito todo, no tengo nada que añadir"! Eso no lo puede decir ningún poeta en el mundo, y qué decir de uno tan grande como tu. (...) Parece que los poetas van a seguir teniendo siempre mucho trabajo.

WISLAWA SZYMBORSKA

"Les feuilles mortes" d'"YVES MONTAND i "Le parapluie" de GEORGES BRASSENS (o dos obres mestres de la sensibilitat)

2010-01-13T00:48:00.000+01:00

Oh je voudrais tant que tu te souviennes

Des jours heureux où nous étions amis

En ce temps là, la vie était plus belle

Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle

Tu vois je n'ai pas oublié

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle

Les souvenirs et les regrets aussi

Et le vent du nord les emportet

Dans la nuit froide de l'oubli

Tu vois, je n'ai pas oublié

La chanson que tu me chantais

Il pleuvait fort sur la grand-route

Ell' cheminait sans parapluie

J'en avais un, volé, sans doute

Le matin même à un ami

Courant alors à sa rescousse

Je lui propose un peu d'abri

En séchant l'eau de sa frimousse

D'un air très doux, ell' m'a dit " oui ".

Un p'tit coin d'parapluie

Contre un coin d'paradis

Elle avait quelque chos' d'un ange

Bon Nadal, bon any nou... però sobretot bon Kitsch 2010

2010-01-02T18:45:00.000+01:00

Les llàgrimes d’en Pep

2009-12-21T22:36:00.000+01:00

Mentre estava escrivint sobre les llàgrimes del Pep Guardiola, rebo el missatge d’un amic que em diu “per què no escrius sobre les llàgrimes d’en Pep?”. Quan estic escrivint sobre el missatge que els dic, en rebo un altre que m’empeny no pas a escriure sinó, directament, a plorar: “Si ho fa en Pep, per què no ho hem de fer tots els altres?”. Les llàgrimes s’acaben convertint, doncs, en el moll de l’os d’aquest article que, com poden suposar, s’està redactant sota pressió, mentre el Barça aixeca la sisena copa en un any, la sisena copa consecutiva, un fet fascinant que, de ben segur, serà recordat per les generacions que vindran i que, amb una mica de sort, nosaltres podrem explicar als nostres néts com una de les experiències col·lectives més emotives de la nostra vida.

Hi pot haver gent que pensi que exagero. Ho respecto, però els he d’indicar, a tots aquests lectors, que no estic parlant de futbol i que no estic celebrant que onze homes que corren rere una pilota han guanyat en l’últim minut un altre equip d’uns altres onze homes que corrien en calça curta. El futbol és més que això, de la mateixa manera que la literatura és més que uns fulls en blanc amb taques negres. Les llàgrimes de Guardiola són el millor resum d’aquests mesos, d’aquesta aventuraque hem viscut plegats, d’aquesta felicitat difícil de descriure en la immediatesa. Són llàgrimes del Guardiola que repensa, en uns instants, una trajectòria d’èxits i de fracassos, de somriures i de laments. Són llàgrimes que miren el passat, llàgrimes solidàries amb tots aquells que van plorar, que ploraran. Llàgrimes que ens ajunten, que ens conviden a ser ciutadans de la pàtria dels sentiments infantils i de la joia més ingènua i esclatant. Plorem amb Guardiola, doncs. Plorem sense saber ben bé per què. Plorem.

Josep Maria Fonalleras (El Periódico)

MANEL, com "La gent normal"

2009-12-15T02:07:00.000+01:00

SER POETA, segons Ortega y Gasset

2009-12-10T02:14:00.000+01:00

(...) creo que el poeta joven, cuando poetiza, se propone simplemente ser poeta. Ya veremos cómo todo el arte nuevo, coincidiendo en esto con la nueva ciencia, con la nueva política, con la nueva vida, en fin, repugna ante todo la confusión de fronteras. Es un síntoma de pulcritud mental querer que las fronteras entre las cosas estén bien demarcadas. Vida es una cosa, poesía es otra -piensan o, al menos, Sienten-. No las mezclemos. El poeta empieza donde el hombre acaba. El destino de éste es vivir su itinerario humano; la misión de aquél es inventar lo que no existe. De esta manera se justifica el oficio poético. El poeta aumenta el mundo, añadiendo a lo real, que ya está ahí por sí mismo, un irreal continente. Autor viene de auctor; el que aumenta. Los latinos llamaban así al general que ganaba para la patria un nuevo territorio. (...) ¿Qué puede hacer entre éstas fisonomías el pobre rostro del hombre que oficia de poeta? Sólo una cosa: desaparecer, volatizarse y quedar convertido en una pura voz anónima que sostiene en el aire las palabras, verdaderos protagonistas de la empresa lírica. Esa pura voz anónima, mero substrato acústico del verso, es la voz del poeta, que sabe aislarse de su hombre circundante.

José Ortega y Gasset, La deshumanización del arte, 1925.

JOAN VINYOLI: "Escolta'm aquests crits"

2009-11-30T16:44:00.000+01:00

Escolta'm aquests crits
mal ofegats, plens d'experiències
doloroses o alegres,
d'entusiasmes i caigudes
que em vénen de les fosques
anfractuositats de la memòria.
Escolta'm els silencis
tan carregats de planys,
de pors i de fracassos
no confessats.
Que els teus difícils
guanys comparteixin
les meves pèrdues.

Ara que és tard, Barcelona: Edicions 62, 1975.

Diuen, avui que justament fa 25 anys de la seva mort, que Joan Vinyoli és el poeta de la joventut malgrat l'escàs ressò que l'ensenyament i els mitjans li atorguen, el més citat en els llibres dels joves, el referent i model. Un model "més propi d'un poeta romàntic o simbolista que dels models catalans, moderats, distants i sovint marcats per la correcció noucentista". Un enamorat de la poesia: "Segimon Serrallonga defensava les lectures múltiples de l'obra del poeta i de la passió de Vinyoli per passar les tardes parlant exclusivament de poesia". I no només les tardes: llegint una carta a Miquel Martí i Pol me'n adono de que Joan Vinyoli comparteix amb mi la passió d'escriure fins a altes hores de la matinada: Son les 4 menys 10 del matí. Que bo el silenci. Que bona la frescor d'aquesta hora. Tinc moltes altres coses per dir-te, encara, pero intentaré dormir.
Dorm, dorm per sempre Vinyoli. Ara nosaltres parlarem.

TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

2009-11-28T19:10:00.001+01:00

La dignitat de Catalunya

2009-11-26T13:07:00.001+01:00

Sembla un acudit que tots els mitjans periodístics establerts a Catalunya (actors polítics) es posin d'acord abans que els propis polítics.

"A SONG IS BORN" o el descobriment del jazz

2009-11-13T21:38:00.000+01:00

"Sense música la vida sería un error"
Friedrich Nietsche

Un grup de músics acadèmics porten 10 anys tancats en una mansió escrivint l'enciclopèdia de la música. Un negre que neteja vidres els hi farà descobrir, versionant en jazz una fuga de Bach, la importància de la música popular i com aquesta ha evolucionat durant la dècada dels 40 (Boogie-boogie, swing, jazz, jam, blues, doobie-dixie, rebop...):

El professor Hobart Frisbee, encarregat de l'estudi sobre la música popular, se'n adona de la seva ignorància en els ritmes moderns, i decideix sortir pels clubs nocturs per conèixer els nous gèneres. D'aquesta manera, aconsegueix reunir per les seves gravacions la cantant Honey Swanson, el clarinetista Benny Goodman, el trombó Tommy Dorsey, el trompetista Louis Amstrong, el saxofonista Charlie Barnet, el pianista Mel Powell... (tots ells músics reals i actors):

Al final la vitalitat del jazz convenç als acadèmics moribunds...

Títol original: A song is born
Director: Howard Hawks
Any: 1948
Duració: 113 min.
Guió: Harry Tugend
Gènere: Comèdia musical

La democràcia que tenim

2009-10-28T21:30:00.001+01:00

Sessió de control. El M. H. Sr. President del Parlament Ernest Benach i Pascual dóna la paraula a l’il•lustre Sr. Oriol Pujol. L’il•lustre Sr. Oriol Pujol parla sobre la situació a la planta de Lear de Roquetes i acusa fortament la passivitat del M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla davant la delicada situació a la fàbrica del Baix Ebre que pot deixar milers de treballadors a l’atur. El M. H. President de la Generalitat de Catalunya es fa el suec i es treu el mort de sobre amb una sola frase: “Nosaltres hem treballat més que vostès”, obligant a l’il•lustre Sr. Oriol Pujol a tornar a intervenir. L’il•lustre Sr. Oriol Pujol es torna a desfer en cites de diaris, xifres i estadístiques. Mentres parla, es veu un paper molt ben editat que va avançant de mà a mà per les files socialistes fins al M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla. Quan l’il•lustre Sr. Oriol Pujol acaba de parlar el M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla s’aixeca i es limita a llegir el full que li han passat, ple de cites de diaris, xifres i estadístiques preparades per si la cosa es posa difícil. S'acaba la funció. Empat a zero.

RURALITZAR LA CIUTAT, URBANITZAR EL CAMP

2009-10-23T01:15:00.000+02:00

Amb aquest propòsit va començar a partir del 1859 el Plà Cerdà, un projecte modern per reinventar una Barcelona oprimida dins les muralles insalubres de l’època medieval. Lentament els carrers en forma de quadrícula van anar avançant fins als pobles de Sants, Les Corts, Gràcia i Sant Andreu. Els edificis no superaven els 16 metres, els arbres fulguraven a cada carrer i les places i els interiors d’illa comunicats garantien aire i sol per a tothom. Ara ja fa 150 anys de tot això, els interessos dels propietaris i l’especulació han anat desvirtuant el pla Cerdà: la construcció de pisos als quatre costats de les illes, els àtics i els sobreàtics... L’efemèride (i la nomenació de l’any Cerdà) permet obrir el debat sobre la situació actual de la capital catalana. Com es pot limitar aquesta ciutat difosa i caòtica que s’estén sense control?

Nostàlgic, torno a mirar des d’un tramvia la bellesa d’aquella Barcelona, i una altra vegada em ve a la memòria l’epifonema d’aquell poema que vaig escriure en motiu de tot això:
Qui va canviar la fressa de l’agulla de les hores
pel baluern de cada segon?

PD: Fins el 28 de febrer al CCCB, Cerdà i la Barcelona del futur és una exposició molt ben documentada i molt recomenable.

MARIA-MARCÈ MARÇAL. Atiant els records...

2009-10-19T01:21:00.000+02:00

En aquestes primeres nits fredes i premorients, rellegir sense pressa els dolços i efímers poemes de Maria-Mercè Marçal em sembla una activitat encertada, i no me n’he pogut estar de compartir-la amb vosaltres.

V

L’arbre servarà molt temps
l’esguard que l’ullprengué per primer cop.

Però cal asclar llenya per a aquest foc
i la destral llampega.

IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates…

IV

Dolç enemic,
amb caçapapallones
em pares trampes
pels plecs del plaer.

VII

perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna, el guardi en el seu ventre.

(Maria-Mercè Marçal, de Bruixa de dol)

Barcelona vestida de Jazz

2009-10-15T16:43:00.000+02:00

Aquest diumenge 18 d’octubre comença el Voll-Damm Festival International de Jazz de Barcelona, amb un concert gratuït de la Big Band de l'ESMUC mol recomenable. Aquí trobareu tots els concerts fins el 6 de desembre, entre els quals destaquen Gary Burton, Marcus Miller, Waine Shorter Quartet, Brad Mehldau Trio, Kings of Convenience, la complidora Locomotora Negra i les veus femenines de Concha Buika i Cassandra Wilson.

Petit record de Carles Riba, (1959-2009)

2009-10-14T16:26:00.001+02:00

...Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat!No conec gairebé res de Cales Riba, però quantes vegades hem recordat aquell viatge a Sounion, aquells amics, aquells moments que com les columnes caigudes dins del mar dormiran en l’eternitat.

DESCOBRIMENTS

2009-10-07T18:57:00.001+02:00

El telescopi espacial Spitzer de la NASA ha descobert avui un enorme anell al voltant de Saturn, el més gran de tot el sistema solar, que de forma sorprenent havia passat inadvertit fins ara a causa de la seva escassa densitat.
En aquest univers a vegades ja passa que es desvelen secrets que posen a prova els límits de la humanitat, alguns més agradables que altres...

Una aventura preciosa

2009-10-04T18:01:00.000+02:00

Gallardón descorazonado, “ha sido una aventura preciosa”. Realment era una imatge molt bonica: Gallardón, Zapatero, la Espe, Raúl i la família reial, tots molt amics i units. La corazonada ha deixat a Madrid amb 7.200 milions de deute, qui pagarà aquests diners?

Look at all the lonely people

2009-10-01T19:11:00.000+02:00

PETITA SELECCIÓ INFORMATIVA

2009-09-30T17:36:00.001+02:00

Amablement aquests primers dies a la UPF reparteixen LA VANGUARDIA i la fullejo m’entres esmorzo al bar: la política encara parla de Merkel però avui també de Montilla amb una comparació divertida després del seu discurs de hora i tres quarts: asistir a uno de sus discursos recuerda inevitablemente la esforzada tarea necesaria para comerte uno de estos crustáceos: lo que hay adentro puede ser bueno pero para comértelo tienes que realizar un gran esfuerzo (Alfred Rexach). Una mica més endavant, la sempre escandalosa Pilar Rahola -a qui vaig parar de respectar quan vaig veure el seu castell de color rosa a Cadaqués i la seva cara en un programa del cor de Telecinco- es baralla per segona vegada amb Toni Bolaño a causa de l’escàndol dels informes de la Generalitat, en una mena de guerra periodística que sembla que s’han creat. Arribem a l’apartat de cultura: Recomano -a baix a l’esquerra- uns actes a la Casa Àsia en motiu del dia del traductor: reflexió i lectura de poesia xina i japonesa, de Li Bai a Murakami (avui a les 19 h). Abans de tornar a classe els esports: el Barça continua guanyant, Esperanza Aguirre -la que no arriba a final de mes- toca fusta per les Olimpíades i Joan Laporta cada vegada sembla estar més a prop de la política amb l’enduriment del seu discurs “antimadridista”. La contra no és de Víctor Amela i no tinc temps així que vaig tirant cap a classe.

HAPPY BIRTHDAY

2009-09-22T23:52:00.000+02:00

PANDÈMIA DE PANDERETA

2009-09-21T04:23:00.000+02:00

La nova grip A - H1N1 - grip porcina- influència porcina - segona estafa després de la grip aviària és un tema que m’importa més pels interessos que hi ha darrera que no pas per les poques morts que pugui haver-hi. Aquests dies hem vist com els mitjans de comunicació han sembrat la por a la opinió pública mundial. Tots els governs s’han llençat ràpidament a comprar el medicament, el famós Tamiflu de l’empresa Roche Farma que evidentment ha obtingut uns bonics beneficis (50 dòlars per caixeta). Curiosament el màxim accionista d’aquesta empresa és Donald Rumsfeld: ex ministre de defensa de George Bush - amb unes quantes denúncies de crims de guerra a l’esquena per les guerres d’Iraq i Afganistan- i ex president de Gilead, l’empresa que fabricava el medicament per la grip aviària. El resum és un joc on la clau és la manipulació i l’exageració d’una simple grip -menys mortal que la grip corrent- que es transforma en una pandèmia imaginària, creant la por i enormes beneficis per l’empresa que fabrica el medicament. La primera part del joc va ser la grip aviària: només George Bush va predir 2 milions de morts i va gastar 1200 milions de dòlars a l’empresa de Donald Rumsfeld -no va morir cap americà dels 2 milions previstos però els diners es van gastar igual-. La segona part del joc encara s’està jugant, torna a tenir Donald Rumsfeld de protagonista i els ninotets tornem a ser nosaltres. La pregunta -davant d’un orígen tant incert com el de la grip A, que combina virus humà, aviari i porcí- és si algú com Donald Rumsfeld i els seus amics poden haver tingut algun paper en la difusió d’aquest virus genèticament modificat.

METALLICA: "Nothing else matters, Fade to Black, One, Enter Sandman..."

2009-09-15T00:34:00.000+02:00

Pot semblar estrany que una persona com jo -a qui li agrada escriure poesia amb concerts de Mozart per piano o clarinet, ballar amb Ray Charles a la dutxa, passejar amb valsos de Chopin, relaxar-se amb la veu dividida de Simon i Garfunkel o el rap tranquil de Facto, emocionar-se en un concert de Raimon o endinsar-se en la poesia cantada de Joaquín Sabina i Leonard Cohen…- pugui també ser fan de Metallica. Més enllà de la primera impressió que podeu tenir després de sentir el nom del grup o veure algun pòster pel carrer aquesta gent toquen de meravella, melòdicament són perfectes i les lletres són precioses, carregades de significat i electricitat. Us deixo quatre clàssics “de menys a més”:

Jordi LLavina, Diari d'un setembrista

2009-09-14T00:24:00.000+02:00

Abans de que s’acabés el setembre havia de penjar alguns poemes del Diari d’un setembrista:

ESMORZAR

Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.

¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?

STILL LIFE

El llapis, abandonat
damunt la taula
-al costat d’un got buit,
que es mor de set:
en comptes de vidre,
sembla fet d’argila resseca,
El llit desfet,
amb la gran arruga
fonda de dos cossos.
El plaer d’escriure,
el plaer de l’amor.
On són, els papers?
Per quina porta han marxat,
els nostres cossos?

KUNSTHAUS TACHELES, víctima del luxe

2009-09-10T20:44:00.000+02:00

Aquest famós edifici d’art alternatiu va néixer el febrer de 1990 -després de la caiguda del mur de Berlín- quan un grup de joves el va ocupar per començar un nou estil de vida creatiu, autònom i alternatiu. Duran els últims 18 anys els artistes han arreglat l’edifici i l’hi han donat vida: actualment consta de cinc plantes on podem trobar-hi més de 100 artistes, exposicions d’escultura, pintura, cartellisme, complements, obres de teatre, cinema, estudis, recitals de poesia, performances, tallers, terrasses, bars, actuacions en directe, festes... Un espai totalment obert a la gent, creatiu i organitzat, però que ara sembla serà destruït per construir un hotel de cinc estrelles. Un altre vegada els diners han absorbit l’encant.
Quan vaig entrar en aquell lloc vaig entreveure que allà es cultivava alguna cosa important, que aquell espai era especial, modern, no vaig poder esatr-me de pensar que allò era una mena de futuritat genealògica amb els grups expressionistes alemanys Die Brüke o Der Blaue Reiter que a inicis de segle atacaven la societat alemanya i denunciaven la necessitat de canvi. En aquell cas la primera guerra mundial va acabar amb aquells grups, podran ara els diners acabar amb la Kunsthaus Tacheles?

L'estiu de Leonard Beard

2009-08-31T20:52:00.000+02:00

Ara col•labora amb el periódico, ha anat seguint a la perfecció els passos de l’estiu de manera satírica i el resultat més o menys ordenat és aquest:

BILLY COLLINS: Lo malo de la poesía

2009-08-21T17:17:00.000+02:00

Collins perpetúa la escencia del hombre lírico norteamericano: perviven en él el ingenio de O'Hara, el Whitman cantor del paisaje del norte del estado de Nueva York, el aprecio de Frost por el más común de los mortales, la celebración de la América cotidiana de W.C. Williams y el estudio de la circunstancia y la ficción de Wallace Stevens. En sus poemas planea uns especie de conciencia trascendida de los pequeños paraísos terrenales de América. Su estilo es inconcluso y ecléctico como el jazz pero, por otro lado, doméstico y fiable como unos pantalones vaqueros. Todo ello le convierte en uno de los referentes de la poesia norteamericana actual. (Juan José Almargo Iglesias).

LO MALO DE LA POESIA

Lo malo de la poesía, me di cuenta
mientras caminaba por una playa una noche-
la fría arena de Florida bajo mis pies desnudos,
un espectáculo de estrellas en el cielo-

lo malo de la poesía es
que anima a escribir más poesia,
más pececillos que atestan la pecera,
más conejillos
saltando de sus madres a la hierba cubierta de rocío.

¿Y cómo acabará algún día?
a menos que al final llegue el día
en el que hayamos comparado todas las cosas del mundo
con el resto del mundo,

y no quede otro cosa que hacer
sino cerrar silenciosamente nuestros cuadernos
y sentarnos con las manos cruzadas en la mesa.

La poesia me colma de alegría
y me elevo como pluma al viento.
La poesía me inunda de pesar
y me hundo como una cadena lanzada desde un puente.

Pero principalmente la poesía me inunda
con ganas de escribir poesía,
de sentarme en la oscuridad y esperar a que una pequeña llama
aparezca en la punta del lápiz.

Y junto a eso, el anhelo por robar,
irrumpir en los poemas de otros
con una linterna y un pasamontañas.

Y vaya panda de delincuentes infelices que somos,
carteristas, ladrones comunes de tiendas,
pensé para mí
mientras una fría ola se rizaba en mis pies
y el faro peinaba el mar con su megáfono de luz
que es una imagen que robé directamente
de Lawrence Felinghetti-
para ser totalmente sincero por un momento-
el poeta ciclista de San Francisco
cuyo pequeño parque de atracciones en forma de libro
llevaba en un bolsillo lateral de mi uniforme
subiendo y bajando los procelosos pasillos del instituto.

LLEVAR

Quiero llevarte
y que me lleves tú a mí,
de la manera que se dice que las voces se transmiten por el agua.

Justo esta mañana desde la orilla,
era capaz de oír a dos personas hablando tranquilamente
en un bote de remos en el alado opuesto del lago.

Hablaban de pesca,
entonces uno cambió de tema,
y, te lo juro, comenzaron a hablar de ti.

BILLY COLLINS

AGOST

2009-08-02T15:25:00.000+02:00

LA MÚSICA AL CARRER

2009-07-29T21:19:00.000+02:00

La música del carrer és un regal per a l'ànima -va dir Joan Barril quan Pasqual Maragall va tenir el detall amable d'aturar-se i cantar amb Aaron Lordson uns blues que li recordaven la seva infància-. Per sort a Barcelona encara queden músics que omplen les places i les avingudes amb una mica de vida, músics que alliberen la música de quatre parets i un públic adinerat, músics que arrenquen un somriure i alguns passos de ball a la gent normal que han sortit a passejar, han anat a comprar o han quedat amb els amics potser. La vida està composta d'aquestes petites troballes. Impedir aquests moments demostra una mancança d'enteniment, d'amor, de tolerància: estem parlant doncs de la policia, de l'Ajuntament de Barcelona. Individus experts en promocionar Barcelona com la ciutat atractiva de la vida al carrer, de la música i l'espectacle, però que alhora desallotgen les places a cops de porra i posen mil impediments per la música al carrer: les actuacions no poden durar més de 30 minuts, no es poden fer amb cap altaveu ni instrument de percussió ni en espais menors a 7 metres o pròxims a escoles, terrats i hospitals... On es persegueix la música no hi ha pensament -també va dir Joan Barril-. Per acabar vull presentar Microguagua, un grup de música reggae esplèndid i divertit que podeu trobar mol sovint a Portal de l'àngel o a la platja, i una cançó:

Tornar a Barcelona

2009-07-27T20:22:00.000+02:00

L'estiu, una contraposició entre la novetat de viatjar i la monotonia de la ciutat. Torno de França a Barcelona i regiro SUITE DE L'EUROPA CIUTAT dins de "El lament d'Europa" de Francesc Josep Vélez. Voluble és la ciutat/ quan es passeja nua entre les ombres/ dels arbres que ha matat,/ quan vol desfer-se en rares geometries/ higièniques i estèrils,/ quan emergeix, capciosas,/ des de les llunyanies del desastre/ que sempre ha d'amagar. Els poemes ofereixen la ciutat com el nucli del caos humà, la impossibilitat de la llibertat... Llegeixo també un cas extrem d'Antonin Artaud: Là où ça sent la merde/ ça sent l'être. (allà on s'olora la merda s'olora el ser). La ciutat doncs, el centre humà més important, seria un niu de merda.
Sí, la ciutat potser és això: el caos, la hipertròfia de la raó, l'engany... tots ho hem pensat quan veiem els embussos, els rodamons, les ambulàncies, les hipoteques, els dígits, les obres, els polítics, les corbates, les secretaries, les prestidigitadores i els prestidigitadors, els rebuts, els notaris, la justícia, els intermitents, les esglésies, els camions, els interessos, els impostos, la televisió, els tràmits, els anuncis, els zoològics, els embargaments, els metros, els preus, els turistes, la policia... però quan torno a Barcelona, malgrat el sotrac de la ciutat, crec que no està tan malament. És un pensament involuntari, com un rampell paternalista que diu: el meu fill és el millor. Potser és el carrer, la cultura, la gent... Potser és que ho té tot: bar, cel, ona...

Jazz a la fresca...

2009-07-11T21:45:00.001+02:00

Com cada juliol el districte de l’Eixample comença l’estiu “A LA FRESCA”: música, teatre i cinema a l’aire lliure (sí, l’Eixample també fa coses que poden interessar als joves). Cada dimarts a les 22h trobareu jazz-swing dels anys 40 i 50 als centres cívics de Golferichs (Gran Via 491) i Sagrada Família; els dimecres a les 22h poesia escènica i teatre humorístic a La Casa Elizalde i els dijous també a les 22h cinema a la fresca al Centre Cívic Fort Pienc (comèdies amoroses i aventures). Propostes atractives per els joves estúpids que durant el curs tant delegem el temps lliure i que a l’estiu fins i tot ens arribem a avorrir.

La operación

2009-07-10T15:36:00.001+02:00

"El Roto" del País, una imatge que he tret de "Rara Awis"

LA LOCOMOTORA NEGRA (1971-2009)

2009-07-04T03:01:00.000+02:00

Ja fa molts anys que un grup de músics porta el millor jazz de la història als seus escenaris (Fletcher Henderson, Amstrong, Duke Ellington, Count Basie, Ray Charles…). Són “tremendos”, professionals, divertits, toquen molt bé i com diuen ells: “we have got all the time in the world”. Són pares de família normals i corrents (arquitectes, professors, administratius, pagesos, editors, catedràtics, empresaris, enginyers...) però des de fa 40 anys cada dilluns es troben per gaudir d’allò que més els hi agrada: el jazz. El seu objectiu: transmetre l’esperit del jazz. El resultat és excel•lent:

Baby Boomers getting old

2009-06-28T17:14:00.000+02:00

"La mosca" de Tàssies.

Barceló abans de Barceló

2009-06-24T18:22:00.000+02:00

Ses illes han estat tradicionalment un niu d’artistes, artistes que s’alimenten de la bellesa de les nits i que quan són prou forts s’atreveixen a sortir volant del seu niu. Només cal mirar els premis d’Art Jove, l’antologia de poesia jove “Pedra foguera”, l’escola d’arts decoratius de Palma de Mallorca, el grup poètic-musical Pèl Capell... Però segurament el millor artista de les illes es diu Miquel Barceló: el Jackson Pollock català, un pintor figuratiu que tanca un triplet amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Les seves obres s’ambienten en la naturalesa del Mediterrani i de l’Àfrica, acostumen a superar-te en altura i reben influències de l’expressionisme, els tatxismes, l’action painting, l’art conceptual i l’art brut. L’última notícia, més enllà de la famosa cúpula de l’ONU i les parets de la catedral de Palma, una nova exposició: Barceló abans de Barceló. Una exposició per entendre la gènesi del pintor entre 1973 i el 1982, una etapa molt intensa i també desconeguda ja que Barceló encara no s’havia consagrat com a pintor en la Documenta de Kassel. Trobareu grans quantitats de colors, olors, aliments, autoretrats, calamars, escarabats, ous fregits, mol•luscos... força, color, salat i dolç per gaudir aquest estiu si viatgeu a Palma de Mallorca i us acosteu a la Fundació Pilar i Joan Miró abans del 27 de setembre.

RAINER MARIA RILKE, "Cartes a un poeta jove"

2009-06-18T01:50:00.000+02:00

No hi ha res que pugui tocar tan poc una obra d'art com les paraules crítiques: el resultat sempre en són malentesos més o menys afortunats. Les coses no són tan tangibles i dicibles com se'ns vol fer creure genmeralment; la majoria dels esdeveniments són indicibles, es produeixen en un espai que mai cap paraula no ha trepitjat, i els més indicibles de tots són les obres d'art, existències misterioses la vida de les quals perdura al costat de la nostra, que passa.
[...] Vostè mira cap a fora, i això és justament el que no hauria de fer ara. Entri dintre seu. Investigui el fonament que l'impulsa a escriure; esbrini si les seves arrels arriben fins a l'indret més profund del seu cor, confessi's a si mateix si es moriria en cas que l'impedissin d'escriure: pregunti's en l'hora més silenciosa de la seva nit:¿he d'esriure? Excavi dintre seu per poder trobar una resposta fonda. I si fos una resposta afirmativa, si pot acarar-se a aquesta pregunta amb un fort i simple "he d'escriure", aleshores construexi la seva vida damunt d'aquesta necessitat.