HANNAH ARENDT, La banalitat del mal

"Als ulls d'Arendt, Eichmann era el producte típic d'un règim que havia destruït la facultat de pensar i de jutjar dels seus conciutadans, així com la capacitat de distingir entre el bé i el mal, entre el que és just i el que no ho és, al capdavall tot el que hauria de definir un ésser humà. [...] Contràriament al que al.legaven molts dels seus detractors, amb la fórmula “banalitat del mal” Arendt no volia pas suggerir que hi hagués res de banal en els crims perpetrats pel règim nazi i pel seu emissari. No deixava de repetir que l’horror d’aquests crims no tenia precedents, tant per la seva dimensió com per la seva naturalesa. I ja a la segona meitat dels anys 1940 –molt abans, doncs, que tots els qui la censuraven moralment–, va ser la primera a comprendre la novetat total i l’enormitat dels crims nazis, com es pot llegir en el capítol que va dedicar als camps de concentració i extermini. No eren les atrocitats nazis les que eren banals; era banal la manera com havien estat comunament acceptades i generalitzades, ho era la naturalesa-producte del sistema totalitari de la gran majoria dels autors de la solució final, la seva manca de consciència, l'absoluta nul·litat del seu pensament, la seva incapacitat de distingir entre el bé i el mal".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.