Live #4 ANDREA MOTIS... i un poema

Ara ja va al Coliseum i surt als telenotícies però ja fa temps que coneixíem la dolcíssima veu d'Andrea Motis i la seva sensibilitat, passió i entusiasme (entheos: que porta un Déu a dins... no em pot agradar més aquesta paraula) a l'hora de transmetre jazz. Parlant de jazz us enganxo també un poema que últimament he anat escrivint en aquestes hores màgiques.

Contemplàrem la nit i el dia traspassant-se
en un blau blues sobre els terrats deserts
i traspassàrem les paraules escoltant-les vibrar
contra les parets humides habitacions
plegades pel jazz elèctric sedant

Escoltàrem connexió astral entre paraules
en la foscor de pisos de nit metàl•lica
i enfonsàrem les mans en notes de claus
estenent radis de poesia arreu

Despertàrem paraules dorments
paraules subterrànies ingràvides
quimèriques paraules ballant jazz dintre teu

Compassàrem equilibri i dissonància
sonant sobre la base de ciutat etèria
escales de fraseig inacabable
elevant-se sobre gratacels de nit

Injectàrem tracció entre diccions
i érem ritme i cos bategant imatges per segon
que impactaven a la ment com meteors

Ens adormírem en petris vagons
i despertàrem a milers de paraules llum
projectats com esferes enllà dels marges
surant sobre cels de vers blues

Habitàrem paradisos d’alquímia
immersos en la implosió swing
recorrent teclats infinits de possibilitats
de grafies contraient-se deslligant-se

Cisellàrem paraules de pedra foguera
modelant silenci i distància i conductivitat
lliscant en la corba de l’arc sobre les cordes
cercant l’angle procliu al dinamo

Ens arrossegàrem en el soul
dels astres sobre la ciutat
i brollaren imatges d’esma
travessant extraradis dintre teu

Ens dissolguérem en l’absència
visquérem en la llibertat de la paraula
i mentre durava érem eterns

PB