JOAN VINYOLI: "Escolta'm aquests crits"

Escolta'm aquests crits
mal ofegats, plens d'experiències
doloroses o alegres,
d'entusiasmes i caigudes
que em vénen de les fosques
anfractuositats de la memòria.
Escolta'm els silencis
tan carregats de planys,
de pors i de fracassos
no confessats.
Que els teus difícils
guanys comparteixin
les meves pèrdues.

Ara que és tard, Barcelona: Edicions 62, 1975.

Diuen, avui que justament fa 25 anys de la seva mort, que Joan Vinyoli és el poeta de la joventut malgrat l'escàs ressò que l'ensenyament i els mitjans li atorguen, el més citat en els llibres dels joves, el referent i model. Un model "més propi d'un poeta romàntic o simbolista que dels models catalans, moderats, distants i sovint marcats per la correcció noucentista". Un enamorat de la poesia: "Segimon Serrallonga defensava les lectures múltiples de l'obra del poeta i de la passió de Vinyoli per passar les tardes parlant exclusivament de poesia". I no només les tardes: llegint una carta a Miquel Martí i Pol me'n adono de que Joan Vinyoli comparteix amb mi la passió d'escriure fins a altes hores de la matinada: Son les 4 menys 10 del matí. Que bo el silenci. Que bona la frescor d'aquesta hora. Tinc moltes altres coses per dir-te, encara, pero intentaré dormir.
Dorm, dorm per sempre Vinyoli. Ara nosaltres parlarem.

La dignitat de Catalunya

Sembla un acudit que tots els mitjans periodístics establerts a Catalunya (actors polítics) es posin d'acord abans que els propis polítics. En tot cas, l'iniciativa de tots aquests diaris és realment històrica i emocionant.

ACTE PÚBLIC PSOE 22 NOVEMBRE

"A SONG IS BORN" o el descobriment del jazz

"Sense música la vida sería un error"
Friedrich Nietsche

Un grup de músics acadèmics porten 10 anys tancats en una mansió escrivint l'enciclopèdia de la música. Un negre que neteja vidres els hi farà descobrir, versionant en jazz una fuga de Bach, la importància de la música popular i com aquesta ha evolucionat durant la dècada dels 40 (Boogie-boogie, swing, jazz, jam, blues, doobie-dixie, rebop...):

El professor Hobart Frisbee, encarregat de l'estudi sobre la música popular, se'n adona de la seva ignorància en els ritmes moderns, i decideix sortir pels clubs nocturs per conèixer els nous gèneres. D'aquesta manera, aconsegueix reunir per les seves gravacions la cantant Honey Swanson, el clarinetista Benny Goodman, el trombó Tommy Dorsey, el trompetista Louis Amstrong, el saxofonista Charlie Barnet, el pianista Mel Powell... (tots ells músics reals i actors):

Al final la vitalitat del jazz convenç als acadèmics moribunds...



Títol original: A song is born
Director: Howard Hawks
Any: 1948
Duració: 113 min.
Guió: Harry Tugend
Gènere: Comèdia musical

"Como decímos ayer..."

365 dies d'existència, 75 entrades, 6635 visites, 111 comentaris i una il·lusió renovada.

WIR SIND EIN VOLK

no hi ha oblit, i les brases fumegen per molts anys
-Jaume Subirana-

Un aire incert
de meitat de segle,
Sota els tilers fins a Irene
una allau de somnis
no poden travessar el mur
i retornen amargs
a l’estació de Sachenhausen,
les miradas perdudes als rails.

Sobre el cel que ens envolta,
els corps han seguit la història
tenyint-se de negre el seu plumatge,
i picotegen les places àmplies
del segle XXI,
atiant els records per sempre.

"Paren el mundo que me bajo"

El Banc Mundial estudia la possibilitat de pintar de blanc les glaceres per reduir la velocitat del desglaç, La Sociedad General de Autores (SGAE) obliga a un parruquer de l’Hospitalet de Llobregat a pagar 12 euros al mes per posar una ràdio musical en el seu local, Xina provoca pluja artificial a un terç del seu país (3 milions de quilòmetres) llençant iodur de plata als núvols perque aquests condensin més ràpid, el forat de la trama de Millet s’eleva de moment a 33,6 milions d’euros, dos pilots nord-americans s'obliden d'aterrar perquè estaven utilitzant els seus portàtils i discutint, detinguda una monja per conduir beguda després d'emborratxar-se en una església de Nova York...

Parlament de Catalunya

Sessió de control. El M. H. Sr. President del Parlament Ernest Benach i Pascual dóna la paraula a l’il•lustre Sr. Oriol Pujol. L’il•lustre Sr. Oriol Pujol parla sobre la situació a la planta de Lear de Roquetes i acusa fortament la passivitat del M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla davant la delicada situació a la fàbrica del Baix Ebre que pot deixar milers de treballadors a l’atur. El M. H. President de la Generalitat de Catalunya es fa el suec i es treu el mort de sobre amb una sola frase: “Nosaltres hem treballat més que vostès”, obligant a l’il•lustre Sr. Oriol Pujol a tornar a intervenir. L’il•lustre Sr. Oriol Pujol es torna a desfer en cites de diaris, xifres i estadístiques. Mentres parla, es veu un paper molt ben editat que va avançant de mà a mà per les files socialistes fins al M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla. Quan l’il•lustre Sr. Oriol Pujol acaba de parlar el M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla s’aixeca i es limita a llegir el full que li han passat, ple de cites de diaris, xifres i estadístiques preparades per si la cosa es posa difícil. Resultat final: empat a zero. Les cases d’apostes tornen els diners als jugadors. Tothom havia apostat el mateix..

RURALITZAR LA CIUTAT, URBANITZAR EL CAMP

Amb aquest propòsit va començar a partir del 1859 el Plà Cerdà, un projecte modern per reinventar una Barcelona oprimida dins les muralles insalubres de l’època medieval. Lentament els carrers en forma de quadrícula van anar avançant fins als pobles de Sants, Les Corts, Gràcia i Sant Andreu. Els edificis no superaven els 16 metres, els arbres fulguraven a cada carrer i les places i els interiors d’illa comunicats garantien aire i sol per a tothom. Ara ja fa 150 anys de tot això, els interessos dels propietaris i l’especulació han anat desvirtuant el pla Cerdà: la construcció de pisos als quatre costats de les illes, els àtics i els sobreàtics... L’efemèride (i la nomenació de l’any Cerdà) permet obrir el debat sobre la situació actual de la capital catalana. Com es pot limitar aquesta ciutat difosa i caòtica que s’estén sense control?

Nostàlgic, torno a mirar des d’un tramvia la bellesa d’aquella Barcelona, i una altra vegada em ve a la memòria l’epifonema d’aquell poema que vaig escriure en motiu de tot això:
Qui va canviar la fressa de l’agulla de les hores
pel baluern de cada segon?

PD: Fins el 28 de febrer al CCCB, Cerdà i la Barcelona del futur és una exposició molt ben documentada i molt recomenable.

Atiant els records

En aquestes primeres nits fredes i premorients, rellegir sense pressa els dolços i efímers poemes de Maria-Mercè Marçal em sembla una activitat encertada, i no me n’he pogut estar de compartir-la amb vosaltres.

V

L’arbre servarà molt temps
l’esguard que l’ullprengué per primer cop.

Però cal asclar llenya per a aquest foc
i la destral llampega.


IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates…


IV

Dolç enemic,
amb caçapapallones
em pares trampes
pels plecs del plaer.


VII

perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna, el guardi en el seu ventre.

(Maria-Mercè Marçal, de Bruixa de dol)

Barcelona vestida de Jazz

Aquest diumenge 18 d’octubre comença el Voll-Damm Festival International de Jazz de Barcelona, amb un concert gratuït de la Big Band de l'ESMUC mol recomenable. Aquí trobareu tots els concerts fins el 6 de desembre, entre els quals destaquen Gary Burton, Marcus Miller, Waine Shorter Quartet, Brad Mehldau Trio, Kings of Convenience, la complidora Locomotora Negra i les veus femenines de Concha Buika i Cassandra Wilson.

Petit record de Carles Riba, (1959-2009)

...Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat!No conec gairebé res de Cales Riba, però quantes vegades hem recordat aquell viatge a Sounion, aquells amics, aquells moments que com les columnes caigudes dins del mar dormiran en l’eternitat.

DESCOBRIMENTS

El telescopi espacial Spitzer de la NASA ha descobert avui un enorme anell al voltant de Saturn, el més gran de tot el sistema solar, que de forma sorprenent havia passat inadvertit fins ara a causa de la seva escassa densitat.
En aquest univers a vegades ja passa que es desvelen secrets que posen a prova els límits de la humanitat, alguns més agradables que altres...

Una aventura preciosa

Gallardón descorazonado, “ha sido una aventura preciosa”. Realment era una imatge molt bonica: Gallardón, Zapatero, la Espe, Raúl i la família reial, tots molt amics i units. La corazonada ha deixat a Madrid amb 7.200 milions de deute, qui pagarà aquests diners?

Look at all the lonely people

PETITA SELECCIÓ INFORMATIVA

Amablement aquests primers dies a la UPF reparteixen LA VANGUARDIA i la fullejo m’entres esmorzo al bar: la política encara parla de Merkel però avui també de Montilla amb una comparació divertida després del seu discurs de hora i tres quarts: asistir a uno de sus discursos recuerda inevitablemente la esforzada tarea necesaria para comerte uno de estos crustáceos: lo que hay adentro puede ser bueno pero para comértelo tienes que realizar un gran esfuerzo (Alfred Rexach). Una mica més endavant, la sempre escandalosa Pilar Rahola -a qui vaig parar de respectar quan vaig veure el seu castell de color rosa a Cadaqués i la seva cara en un programa del cor de Telecinco- es baralla per segona vegada amb Toni Bolaño a causa de l’escàndol dels informes de la Generalitat, en una mena de guerra periodística que sembla que s’han creat. Arribem a l’apartat de cultura: Recomano -a baix a l’esquerra- uns actes a la Casa Àsia en motiu del dia del traductor: reflexió i lectura de poesia xina i japonesa, de Li Bai a Murakami (avui a les 19 h). Abans de tornar a classe els esports: el Barça continua guanyant, Esperanza Aguirre -la que no arriba a final de mes- toca fusta per les Olimpíades i Joan Laporta cada vegada sembla estar més a prop de la política amb l’enduriment del seu discurs “antimadridista”. La contra no és de Víctor Amela i no tinc temps així que vaig tirant cap a classe.

HAPPY BIRTHDAY

PANDÈMIA DE PANDERETA

La nova grip A - H1N1 - grip porcina- influència porcina - segona estafa després de la grip aviària és un tema que m’importa més pels interessos que hi ha darrera que no pas per les poques morts que pugui haver-hi. Aquests dies hem vist com els mitjans de comunicació han sembrat la por a la opinió pública mundial. Tots els governs s’han llençat ràpidament a comprar el medicament, el famós Tamiflu de l’empresa Roche Farma que evidentment ha obtingut uns bonics beneficis (50 dòlars per caixeta). Curiosament el màxim accionista d’aquesta empresa és Donald Rumsfeld: ex ministre de defensa de George Bush - amb unes quantes denúncies de crims de guerra a l’esquena per les guerres d’Iraq i Afganistan- i ex president de Gilead, l’empresa que fabricava el medicament per la grip aviària. El resum és un joc on la clau és la manipulació i l’exageració d’una simple grip -menys mortal que la grip corrent- que es transforma en una pandèmia imaginària, creant la por i enormes beneficis per l’empresa que fabrica el medicament. La primera part del joc va ser la grip aviària: només George Bush va predir 2 milions de morts i va gastar 1200 milions de dòlars a l’empresa de Donald Rumsfeld -no va morir cap americà dels 2 milions previstos però els diners es van gastar igual-. La segona part del joc encara s’està jugant, torna a tenir Donald Rumsfeld de protagonista i els ninotets tornem a ser nosaltres. La pregunta -davant d’un orígen tant incert com el de la grip A, que combina virus humà, aviari i porcí- és si algú com Donald Rumsfeld i els seus amics poden haver tingut algun paper en la difusió d’aquest virus genèticament modificat.

METALLICA: "Nothing else matters, Fade to Black, One, Enter Sandman..."

Pot semblar estrany que una persona com jo -a qui li agrada escriure poesia amb concerts de Mozart per piano o clarinet, ballar amb Ray Charles a la dutxa, passejar amb valsos de Chopin, relaxar-se amb la veu dividida de Simon i Garfunkel o el rap tranquil de Facto, emocionar-se en un concert de Raimon o endinsar-se en la poesia cantada de Joaquín Sabina i Leonard Cohen…- pugui també ser fan de Metallica. Més enllà de la primera impressió que podeu tenir després de sentir el nom del grup o veure algun pòster pel carrer aquesta gent toquen de meravella, melòdicament són perfectes i les lletres són precioses, carregades de significat i electricitat. Us deixo quatre clàssics “de menys a més”: