ANTONI TÀPIES poeta

L'HOME QUE IGNORA

L'home que ignora
l'home que ignora i no es reconeix
i no coneix més veu,
l'home que desconeix els camins
i camina,
enfonsant els peus en el fangar
i no mira enrera
i no sent com el matoll el fereix a la pell,
l'home que ignora, que no viu,
i no sent la veu que el crida
al seu davant i al darrera,
l'home que no avança,
que no puja ni baixa
i a penes respira
l'aire feixuc que l'envolta,
l'home que no té passat
ni tindrà futur,
que no sent la remor del corrent
i els troncs que es colpegen
els uns amb els altres,
aquest home que es repeteix
en els murs,
que es multiplica, com un reflex,
inútilment,
que ignora l'animal
i la dimensió exuberant del vegetal,
i la roca amb el seu pes colpidor,
aquest home és l'home que ignora,
l'home que no viu,
ni podrà viure.

Antoni Tàpies, (La veu del vent, Barcelona: Columna 1988)

1923-2012

Live #7 KINGS OF CONVENIENCE, 'Me in you'

I see you building the castle with one hand
while tearing down another with the other

ROGER MAS canta SAGARRA

i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles.

Balada de les estrelles, Roger Mas canta Sagarra.

Mort de WISLAWA SZYMBORSKA (1923-2012), 'Fi i principi'

Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar.
No se van a ordenar solas las cosas,
digo yo.

Alguien debe echar los escombros
a la cuneta
para que puedan pasar
los carros llenos de cadáveres.

Alguien debe meterse
entre el barro, las cenizas,
los muelles de los sofás,
las astillas de cristal
y los trapos sangrientos.

Alguien tiene que arrastrar una viga
para apuntalar un muro,
alguien poner un vidrio en la ventana
y la puerta en sus goznes.

Eso de fotogénico tiene poco
y requiere años.
Todas las cámaras se han ido ya
a otra guerra.

A reconstruir puentes
y estaciones de nuevo.
Las mangas quedarán hechas jirones
de tanto arremangarse.

Alguien con la escoba en las manos
recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará
asintiendo con la cabeza en su sitio.
Pero a su alrededor
empezará a haber algunos
a quienes les aburra.

Todavía habrá quien a veces
encuentre entre hierbajos
argumentos mordidos por la herrumbre,
y los lleve al montón de la basura.

Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.

En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado,
con una espiga entre los dientes,
mirando las nubes.

Wislawa Szymborska, Fin y principio
Traducció d'Abel A.Murcia Soriano)

Aquí podeu llegir una selecció que fa dos anys vaig fer dels millors fragments d''El poeta y el mundo', discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura.

Com s'escriu Szymborska? de Jaume Subirana

Adéu a una gran premi Nobel de David Castillo

Vitalismes

'Estic convençut que el cel el tenim aquí', o 'si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre' o 'cos i ànima'...

Un camell d'orient...

Fins als més punkis als hipsters més alternatius o als fidels més immobilistes del rock català dels 90, en veritat Manel agrada a tothom. L’underground català amb preocupació veu com l’atrapen els braços del mainstream i s’amaga sota la retòrica de la conyeta i de la sobrevaloració. El problema és que riure-se’n de manel pot resultar al final una activitat encara més agradable que escoltar la seva música, ja sigui per la còmoda dignificació i singularitat que dóna apartar-se de la moda, per ignorància o pel simple gust destructiu. A qui no li agafen ganes de bordar després de tant eixamplenc jove i fort i costumbrista i metropolità i de seny i simpàtic i amè i nadalenc? qui no necessita una mica d’esperit Pau Riba després de tant pop-folk bonic? Ah! però si en realitat fins i tot al Pau li agrada aquesta nadala tant transgressora i heterodoxa i crítica amb la monarquia...

Cacofonia de mitjanit...

...he trobat entre els boscos de carpetes de poesia una mena de divertiment que vaig escriure fa molt de temps. L'arxiu de word es titula 'cacofonia de mitjanit':

Primer accelera una moto in crescendo
i segueixen tres cotxes mezzo forte.
El compàs es repeteix dues vegades
i entra la tornada de l’autobús alegreto
que dialoga amb els crits andantino d’un turista.
A les dotze entren els acords de l’església
i acaba una ambulància diminuendo.

LAIA NOGUERA, 'Caure'

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.




Regalima el paisatge
en els vessants inexplorats.
Tot el que hi ha és endinsar-se
i la caiguda.




Com els arbres, la memòria.
La voluntat acarnissada de tocar, de tocar totes les coses.
I, en canvi, els ocells, el vent, l'oceà.
I, en canvi, la buidor.




Ficar la mà a la terra.
Enfonsar profundament
la mà en la humitat
de la terra.

I aquesta pressió,
contra totes les coses
que transporto.

Laia Noguera i Clofent, 'Caure' (Edicions 62, Barcelona, 2011)

Live #6 ANTÒNIA FONT, 'Carreteres que no van enlloc'

De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen, més s'ha d'aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí,
de sobte ciutats desafien s'univers hostil.

Dalt de la cadira...

Ara que marxa el president més vergonyosament condescendent al tràfic immoral d’armament i munició i n’arriba un altre que diu que ‘no escatimarà’ en despesa militar (ja escatimarem nosaltres no patiu), el poema que recitaria damunt la cadira seria aquell de Martí i Pol que diu que ‘torna la pregunta', que si 'Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?’... Molt altrament hi ha coses que surten de dins del ser humà i que no es dobleguen a res més que a la llibertat i a la bellesa, hi ha gent que sap trobar el déu que té a dins i el sap expressar amb puresa, harmonia, amb alegria, amb vitalisme. Aquestes són les coses que m’interessen.

Entheos

"Si Dios y la imaginación son uno, la imaginación no sólo es una facultad del sujeto creador, sino que también es responsable de la creación del mundo objetivo. Por lo tanto, el mundo es el producto de la imaginación creadora, tal como se expresa en la poesía. La poesía, pues, no es un simple género literario, sino que es la 'sustancia' de todas las cosas visibles e invisibles. Así pues, 'la teoría de la poesía', afirma Wallace Stevens, es 'la teoría de la vida'"

Mark C. Taylor, After God.

Live #5 JAUME SISA, 'El setè cel'

Després de tant de mal una mica de cel...

El primer cel és inventat:
El primer gran invent de la terrestritat
El segon cel, imaginat:
En una nit d'estiu a la vora del mar
El tercer cel, dins d'un mirall
Reflecteix les imatges d'un món ignorat
I el quart cel és irreal:
Com un oasi verd en un desert estrany
Del cinquè cel res no se'n sap:
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat
I el sisè cel està copiat
Del cel setè que has engendrat dins del teu cap

HANNAH ARENDT, LLIBERTAT DE PENSAMENT (II)

"Profundament decebuda per la lectura superficial i parroquiana que Scholem feia del seu text, lectura influenciada per la 'campanya d'alteració' empresa contra l'obra per l'establishment jueu tant a israel com als Estats Units, Arendt deplorava que el seu interlocutor estigués tan mancat del que per a ella era la qualitat humana més preuada: la independència del pensament, la famosa Selbsdenken de Lessing. 'Malauradament -escrivia a Scholem-'molt poca gent és capaç de resistir-se a la influència de campanyes d'aquest estil'. 'L'opinió pública, sobretot quan ha estat convenientment manipulada, com en aquest cas, és molt poderosa'.
Tot recolzant-se en la seva ànalisi de les societats i dels estats nacionalistes mdoerns, i encara més dels règims totalitaris, sabia que davant d'una campanya ben organitzada només un petit nombre d'individus són capaços de resistir ferms. no és per casualitat que les pàgines més commovedores del llibre facin referència a éssers humans singulars que posseeixen prou força personal i espiritual per restar al marge de la multitud, completament sols, fidels a si mateixos, i per pensar d'una manera independnet -una actitud que Arendt entenia com una forma d'acció política i moral i com una gran poesa. Creia que aquests individus il·luminaven 'l'espai que la raó crea i manté entre els homes', aportaven una forma de salvació al món i el convertien en un lloc digne de ser habitat. Des d'aquest punt de vista Scholem havia fracassat en la prova del pensament autònom, independent i solitari, i també en la prova de la fortalesa de caràcter i de la capacitat de lluitar per aquest pensament i defensar-lo, cosa que per a ella constituïa el criteri suprem, l'essència i la definició de la humanitat".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.

HANNAH ARENDT, La banalitat del mal

"Als ulls d'Arendt, Eichmann era el producte típic d'un règim que havia destruït la facultat de pensar i de jutjar dels seus conciutadans, així com la capacitat de distingir entre el bé i el mal, entre el que és just i el que no ho és, al capdavall tot el que hauria de definir un ésser humà. [...] Contràriament al que al.legaven molts dels seus detractors, amb la fórmula “banalitat del mal” Arendt no volia pas suggerir que hi hagués res de banal en els crims perpetrats pel règim nazi i pel seu emissari. No deixava de repetir que l’horror d’aquests crims no tenia precedents, tant per la seva dimensió com per la seva naturalesa. I ja a la segona meitat dels anys 1940 –molt abans, doncs, que tots els qui la censuraven moralment–, va ser la primera a comprendre la novetat total i l’enormitat dels crims nazis, com es pot llegir en el capítol que va dedicar als camps de concentració i extermini. No eren les atrocitats nazis les que eren banals; era banal la manera com havien estat comunament acceptades i generalitzades, ho era la naturalesa-producte del sistema totalitari de la gran majoria dels autors de la solució final, la seva manca de consciència, l'absoluta nul·litat del seu pensament, la seva incapacitat de distingir entre el bé i el mal".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.

EMILE HABIBI, la transmissió del mal (II)

"No aconsegueixo imaginar que, si la Xoà no hagués existit, els germans de Heinrich Heine i de Maimònides, de Bertolt Brecht i de Stefan Zweig, d'Albert Einstein i de l'immortal poeta judeoàrab Xelomó Ben Ovadià, permetessin a un govern jueu expulsar un altre poble semita de la seva pàtria [...]. De fet, els terribles sofriments infligits als jueus per les feroces bèsties nazis no s'han de mesurar només pels sis milions de persones aniquilades als camps de concentració ni per altres mitjans d'assassinat en massa, sinó també pel terrible preu que el poble jueu ha hagut de pagar amb la pèrdua de la seva gloriosa tradició i pel perjudici causat a allò que s'anomena el 'cor jueu".

Emile Khabibi, La vostra Xoà, la nostra catàstrofe.

PRIMO LEVI, La transmissió del mal (I)

"Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia."


Primo Levi, La treva. Traducció de Francesc Miravitlles. Barcelona, Ed. 62, 1997.

Terceres persones...

Més enllà de les puerils i ingènues intencions de Berlusconi per orquestrar un final èpic a la seva lamentable carrera política trobem també altres símils històrics que ens fan gràcia i ens demostren, irrefutablement, el decreixement progressiu de la intel·ligència humana:

‘Digues al teu amo que a Cèsar només mana Cèsar’. (Cèsar, segle I a.C).

‘Sense Silvio, el país estaria en mans de l’esquerra’. (Silvio Berlusconi. 2009).

'Anglada estará en las elecciones generales y tendrá su escaño'. (Josep Anglada, 2011).

... Aleix Saló també recolza la idea del decreixement progressiu de la intel·ligència humana:

Live #4 ANDREA MOTIS... i un poema

Ara ja va al Coliseum i surt als telenotícies però ja fa temps que coneixíem la dolcíssima veu d'Andrea Motis i la seva sensibilitat, passió i entusiasme (entheos: que porta un Déu a dins... no em pot agradar més aquesta paraula) a l'hora de transmetre jazz. Parlant de jazz us enganxo també un poema que últimament he anat escrivint en aquestes hores màgiques.

Contemplàrem la nit i el dia traspassant-se
en un blau blues sobre els terrats deserts
i traspassàrem les paraules escoltant-les vibrar
contra les parets humides habitacions
plegades pel jazz elèctric sedant

Escoltàrem connexió astral entre paraules
en la foscor de pisos de nit metàl•lica
i enfonsàrem les mans en notes de claus
estenent radis de poesia arreu

Despertàrem paraules dorments
paraules subterrànies ingràvides
quimèriques paraules ballant jazz dintre teu

Compassàrem equilibri i dissonància
sonant sobre la base de ciutat etèria
escales de fraseig inacabable
elevant-se sobre gratacels de nit

Injectàrem tracció entre diccions
i érem ritme i cos bategant imatges per segon
que impactaven a la ment com meteors

Ens adormírem en petris vagons
i despertàrem a milers de paraules llum
projectats com esferes enllà dels marges
surant sobre cels de vers blues

Habitàrem paradisos d’alquímia
immersos en la implosió swing
recorrent teclats infinits de possibilitats
de grafies contraient-se deslligant-se

Cisellàrem paraules de pedra foguera
modelant silenci i distància i conductivitat
lliscant en la corba de l’arc sobre les cordes
cercant l’angle procliu al dinamo

Ens arrossegàrem en el soul
dels astres sobre la ciutat
i brollaren imatges d’esma
travessant extraradis dintre teu

Ens dissolguérem en l’absència
visquérem en la llibertat de la paraula
i mentre durava érem eterns

PB

JORDI PÀMIAS, La soledat (II)

Parlava Adam Zagajewski fa uns mesos de les solituds, de la terrible solitud de l'abandó i la necessària solitud artística... Afegim un record aproximat de Hegel: 'l'ésser humà és en tant que és per algú', rellegim els magnífics poemes de Narcís i l'altre (Jordi Pàmias, 2001) i tornem a veure l'escena final d'"Into the wild" -la sentència 'happiness only real when shared' que el protagonista escriu abans de morir atrapat en la seva solitud...-. La vellesa que acompanya els poemes de Jordi Pàmias i la tràgica situació de Chris Mccandless descobreixen la banalitat i l'angoixa de la solitud, el sofriment que dóna sentit a l'altre, els beneficis de l'obertura a l'altre, el valor de compartir, de l'amistat, de l'amor... la paraula que salva.

BANALITAT

Sense l'adob del sofriment,
l'home no té dolçor: mai no madura.
Si no coneix la solitud crispada,
l'estilet de l'angoixa i de la por,
serà un infant rebordonit: Narcís
banal, efebus gras, que res no sap
de l'amorós llenguatge. Home o dona
tancats en la bellesa d'un món sense paraules.

LA PARAULA QUE SALVA

Només quan diem tu,
respirem aire fresc.
S'ha velat el mirall del nostre jo superb,
s'ha esbatanat la porta de la torre de vori...
Fan nosa, els guants. I no duré cap màscara,
en el roig carnaval de les disfresses.
A la platja cansada de les hores,
fitem els ulls de l'altre i descobrim
la gran blavor, nua, del mar.

Jordi Pàmias, Narcís i l'altre (Edicions 62, Barcelona, 2001).

Live #3 MICAH P HINSON, 'Beneath the rose'

...It is said
that you cannot be found
under rocks or broken skull
I will lay down
I will lay down
I can be found beneath the rose
beneath the rose
alone