"Como decímos ayer..."

365 dies d'existència, 75 entrades, 6635 visites, 111 comentaris i una il·lusió renovada.

WIR SIND EIN VOLK

no hi ha oblit, i les brases fumegen per molts anys
-Jaume Subirana-

Un aire incert
de meitat de segle,
Sota els tilers fins a Irene
una allau de somnis
no poden travessar el mur
i retornen amargs
a l’estació de Sachenhausen,
les miradas perdudes als rails.

Sobre el cel que ens envolta,
els corps han seguit la història
tenyint-se de negre el seu plumatge,
i picotegen les places àmplies
del segle XXI,
atiant els records per sempre.

"Paren el mundo que me bajo"

El Banc Mundial estudia la possibilitat de pintar de blanc les glaceres per reduir la velocitat del desglaç, La Sociedad General de Autores (SGAE) obliga a un parruquer de l’Hospitalet de Llobregat a pagar 12 euros al mes per posar una ràdio musical en el seu local, Xina provoca pluja artificial a un terç del seu país (3 milions de quilòmetres) llençant iodur de plata als núvols perque aquests condensin més ràpid, el forat de la trama de Millet s’eleva de moment a 33,6 milions d’euros, dos pilots nord-americans s'obliden d'aterrar perquè estaven utilitzant els seus portàtils i discutint, detinguda una monja per conduir beguda després d'emborratxar-se en una església de Nova York...

Parlament de Catalunya

Sessió de control. El M. H. Sr. President del Parlament Ernest Benach i Pascual dóna la paraula a l’il•lustre Sr. Oriol Pujol. L’il•lustre Sr. Oriol Pujol parla sobre la situació a la planta de Lear de Roquetes i acusa fortament la passivitat del M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla davant la delicada situació a la fàbrica del Baix Ebre que pot deixar milers de treballadors a l’atur. El M. H. President de la Generalitat de Catalunya es fa el suec i es treu el mort de sobre amb una sola frase: “Nosaltres hem treballat més que vostès”, obligant a l’il•lustre Sr. Oriol Pujol a tornar a intervenir. L’il•lustre Sr. Oriol Pujol es torna a desfer en cites de diaris, xifres i estadístiques. Mentres parla, es veu un paper molt ben editat que va avançant de mà a mà per les files socialistes fins al M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla. Quan l’il•lustre Sr. Oriol Pujol acaba de parlar el M. H. President de la Generalitat de Catalunya José Montilla s’aixeca i es limita a llegir el full que li han passat, ple de cites de diaris, xifres i estadístiques preparades per si la cosa es posa difícil. Resultat final: empat a zero. Les cases d’apostes tornen els diners als jugadors. Tothom havia apostat el mateix..

RURALITZAR LA CIUTAT, URBANITZAR EL CAMP

Amb aquest propòsit va començar a partir del 1859 el Plà Cerdà, un projecte modern per reinventar una Barcelona oprimida dins les muralles insalubres de l’època medieval. Lentament els carrers en forma de quadrícula van anar avançant fins als pobles de Sants, Les Corts, Gràcia i Sant Andreu. Els edificis no superaven els 16 metres, els arbres fulguraven a cada carrer i les places i els interiors d’illa comunicats garantien aire i sol per a tothom. Ara ja fa 150 anys de tot això, els interessos dels propietaris i l’especulació han anat desvirtuant el pla Cerdà: la construcció de pisos als quatre costats de les illes, els àtics i els sobreàtics... L’efemèride (i la nomenació de l’any Cerdà) permet obrir el debat sobre la situació actual de la capital catalana. Com es pot limitar aquesta ciutat difosa i caòtica que s’estén sense control?

Nostàlgic, torno a mirar des d’un tramvia la bellesa d’aquella Barcelona, i una altra vegada em ve a la memòria l’epifonema d’aquell poema que vaig escriure en motiu de tot això:
Qui va canviar la fressa de l’agulla de les hores
pel baluern de cada segon?

PD: Fins el 28 de febrer al CCCB, Cerdà i la Barcelona del futur és una exposició molt ben documentada i molt recomenable.

Atiant els records

En aquestes primeres nits fredes i premorients, rellegir sense pressa els dolços i efímers poemes de Maria-Mercè Marçal em sembla una activitat encertada, i no me n’he pogut estar de compartir-la amb vosaltres.

V

L’arbre servarà molt temps
l’esguard que l’ullprengué per primer cop.

Però cal asclar llenya per a aquest foc
i la destral llampega.


IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates…


IV

Dolç enemic,
amb caçapapallones
em pares trampes
pels plecs del plaer.


VII

perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna, el guardi en el seu ventre.

(Maria-Mercè Marçal, de Bruixa de dol)

Barcelona vestida de Jazz

Aquest diumenge 18 d’octubre comença el Voll-Damm Festival International de Jazz de Barcelona, amb un concert gratuït de la Big Band de l'ESMUC mol recomenable. Aquí trobareu tots els concerts fins el 6 de desembre, entre els quals destaquen Gary Burton, Marcus Miller, Waine Shorter Quartet, Brad Mehldau Trio, Kings of Convenience, la complidora Locomotora Negra i les veus femenines de Concha Buika i Cassandra Wilson.

Petit record de Carles Riba, (1959-2009)

...Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat!No conec gairebé res de Cales Riba, però quantes vegades hem recordat aquell viatge a Sounion, aquells amics, aquells moments que com les columnes caigudes dins del mar dormiran en l’eternitat.

DESCOBRIMENTS

El telescopi espacial Spitzer de la NASA ha descobert avui un enorme anell al voltant de Saturn, el més gran de tot el sistema solar, que de forma sorprenent havia passat inadvertit fins ara a causa de la seva escassa densitat.
En aquest univers a vegades ja passa que es desvelen secrets que posen a prova els límits de la humanitat, alguns més agradables que altres...

Una aventura preciosa

Gallardón descorazonado, “ha sido una aventura preciosa”. Realment era una imatge molt bonica: Gallardón, Zapatero, la Espe, Raúl i la família reial, tots molt amics i units. La corazonada ha deixat a Madrid amb 7.200 milions de deute, qui pagarà aquests diners?

Look at all the lonely people

PETITA SELECCIÓ INFORMATIVA

Amablement aquests primers dies a la UPF reparteixen LA VANGUARDIA i la fullejo m’entres esmorzo al bar: la política encara parla de Merkel però avui també de Montilla amb una comparació divertida després del seu discurs de hora i tres quarts: asistir a uno de sus discursos recuerda inevitablemente la esforzada tarea necesaria para comerte uno de estos crustáceos: lo que hay adentro puede ser bueno pero para comértelo tienes que realizar un gran esfuerzo (Alfred Rexach). Una mica més endavant, la sempre escandalosa Pilar Rahola -a qui vaig parar de respectar quan vaig veure el seu castell de color rosa a Cadaqués i la seva cara en un programa del cor de Telecinco- es baralla per segona vegada amb Toni Bolaño a causa de l’escàndol dels informes de la Generalitat, en una mena de guerra periodística que sembla que s’han creat. Arribem a l’apartat de cultura: Recomano -a baix a l’esquerra- uns actes a la Casa Àsia en motiu del dia del traductor: reflexió i lectura de poesia xina i japonesa, de Li Bai a Murakami (avui a les 19 h). Abans de tornar a classe els esports: el Barça continua guanyant, Esperanza Aguirre -la que no arriba a final de mes- toca fusta per les Olimpíades i Joan Laporta cada vegada sembla estar més a prop de la política amb l’enduriment del seu discurs “antimadridista”. La contra no és de Víctor Amela i no tinc temps així que vaig tirant cap a classe.

HAPPY BIRTHDAY

PANDÈMIA DE PANDERETA

La nova grip A - H1N1 - grip porcina- influència porcina - segona estafa després de la grip aviària és un tema que m’importa més pels interessos que hi ha darrera que no pas per les poques morts que pugui haver-hi. Aquests dies hem vist com els mitjans de comunicació han sembrat la por a la opinió pública mundial. Tots els governs s’han llençat ràpidament a comprar el medicament, el famós Tamiflu de l’empresa Roche Farma que evidentment ha obtingut uns bonics beneficis (50 dòlars per caixeta). Curiosament el màxim accionista d’aquesta empresa és Donald Rumsfeld: ex ministre de defensa de George Bush - amb unes quantes denúncies de crims de guerra a l’esquena per les guerres d’Iraq i Afganistan- i ex president de Gilead, l’empresa que fabricava el medicament per la grip aviària. El resum és un joc on la clau és la manipulació i l’exageració d’una simple grip -menys mortal que la grip corrent- que es transforma en una pandèmia imaginària, creant la por i enormes beneficis per l’empresa que fabrica el medicament. La primera part del joc va ser la grip aviària: només George Bush va predir 2 milions de morts i va gastar 1200 milions de dòlars a l’empresa de Donald Rumsfeld -no va morir cap americà dels 2 milions previstos però els diners es van gastar igual-. La segona part del joc encara s’està jugant, torna a tenir Donald Rumsfeld de protagonista i els ninotets tornem a ser nosaltres. La pregunta -davant d’un orígen tant incert com el de la grip A, que combina virus humà, aviari i porcí- és si algú com Donald Rumsfeld i els seus amics poden haver tingut algun paper en la difusió d’aquest virus genèticament modificat.

METALLICA: "Nothing else matters, Fade to Black, One, Enter Sandman..."

Pot semblar estrany que una persona com jo -a qui li agrada escriure poesia amb concerts de Mozart per piano o clarinet, ballar amb Ray Charles a la dutxa, passejar amb valsos de Chopin, relaxar-se amb la veu dividida de Simon i Garfunkel o el rap tranquil de Facto, emocionar-se en un concert de Raimon o endinsar-se en la poesia cantada de Joaquín Sabina i Leonard Cohen…- pugui també ser fan de Metallica. Més enllà de la primera impressió que podeu tenir després de sentir el nom del grup o veure algun pòster pel carrer aquesta gent toquen de meravella, melòdicament són perfectes i les lletres són precioses, carregades de significat i electricitat. Us deixo quatre clàssics “de menys a més”:

Jordi LLavina, Diari d'un setembrista

Abans de que s’acabés el setembre havia de penjar alguns poemes del Diari d’un setembrista:

ESMORZAR

Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.

¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?



STILL LIFE

El llapis, abandonat
damunt la taula
-al costat d’un got buit,
que es mor de set:
en comptes de vidre,
sembla fet d’argila resseca,
El llit desfet,
amb la gran arruga
fonda de dos cossos.
El plaer d’escriure,
el plaer de l’amor.
On són, els papers?
Per quina porta han marxat,
els nostres cossos?

KUNSTHAUS TACHELES, víctima del luxe

Aquest famós edifici d’art alternatiu va néixer el febrer de 1990 -després de la caiguda del mur de Berlín- quan un grup de joves el va ocupar per començar un nou estil de vida creatiu, autònom i alternatiu. Duran els últims 18 anys els artistes han arreglat l’edifici i l’hi han donat vida: actualment consta de cinc plantes on podem trobar-hi més de 100 artistes, exposicions d’escultura, pintura, cartellisme, complements, obres de teatre, cinema, estudis, recitals de poesia, performances, tallers, terrasses, bars, actuacions en directe, festes... Un espai totalment obert a la gent, creatiu i organitzat, però que ara sembla serà destruït per construir un hotel de cinc estrelles. Un altre vegada els diners han absorbit l’encant.
Quan vaig entrar en aquell lloc vaig entreveure que allà es cultivava alguna cosa important, que aquell espai era especial, modern, no vaig poder esatr-me de pensar que allò era una mena de futuritat genealògica amb els grups expressionistes alemanys Die Brüke o Der Blaue Reiter que a inicis de segle atacaven la societat alemanya i denunciaven la necessitat de canvi. En aquell cas la primera guerra mundial va acabar amb aquells grups, podran ara els diners acabar amb la Kunsthaus Tacheles?

L'estiu de Leonard Beard

Ara col•labora amb el periódico, ha anat seguint a la perfecció els passos de l’estiu de manera satírica i el resultat més o menys ordenat és aquest:

BILLY COLLINS: Lo malo de la poesía

Collins perpetúa la escencia del hombre lírico norteamericano: perviven en él el ingenio de O'Hara, el Whitman cantor del paisaje del norte del estado de Nueva York, el aprecio de Frost por el más común de los mortales, la celebración de la América cotidiana de W.C. Williams y el estudio de la circunstancia y la ficción de Wallace Stevens. En sus poemas planea uns especie de conciencia trascendida de los pequeños paraísos terrenales de América. Su estilo es inconcluso y ecléctico como el jazz pero, por otro lado, doméstico y fiable como unos pantalones vaqueros. Todo ello le convierte en uno de los referentes de la poesia norteamericana actual. (Juan José Almargo Iglesias).


LO MALO DE LA POESIA

Lo malo de la poesía, me di cuenta
mientras caminaba por una playa una noche-
la fría arena de Florida bajo mis pies desnudos,
un espectáculo de estrellas en el cielo-

lo malo de la poesía es
que anima a escribir más poesia,
más pececillos que atestan la pecera,
más conejillos
saltando de sus madres a la hierba cubierta de rocío.

¿Y cómo acabará algún día?
a menos que al final llegue el día
en el que hayamos comparado todas las cosas del mundo
con el resto del mundo,

y no quede otro cosa que hacer
sino cerrar silenciosamente nuestros cuadernos
y sentarnos con las manos cruzadas en la mesa.

La poesia me colma de alegría
y me elevo como pluma al viento.
La poesía me inunda de pesar
y me hundo como una cadena lanzada desde un puente.

Pero principalmente la poesía me inunda
con ganas de escribir poesía,
de sentarme en la oscuridad y esperar a que una pequeña llama
aparezca en la punta del lápiz.

Y junto a eso, el anhelo por robar,
irrumpir en los poemas de otros
con una linterna y un pasamontañas.

Y vaya panda de delincuentes infelices que somos,
carteristas, ladrones comunes de tiendas,
pensé para mí
mientras una fría ola se rizaba en mis pies
y el faro peinaba el mar con su megáfono de luz
que es una imagen que robé directamente
de Lawrence Felinghetti-
para ser totalmente sincero por un momento-
el poeta ciclista de San Francisco
cuyo pequeño parque de atracciones en forma de libro
llevaba en un bolsillo lateral de mi uniforme
subiendo y bajando los procelosos pasillos del instituto.



LLEVAR

Quiero llevarte
y que me lleves tú a mí,
de la manera que se dice que las voces se transmiten por el agua.

Justo esta mañana desde la orilla,
era capaz de oír a dos personas hablando tranquilamente
en un bote de remos en el alado opuesto del lago.

Hablaban de pesca,
entonces uno cambió de tema,
y, te lo juro, comenzaron a hablar de ti.


BILLY COLLINS

AGOST

LA MÚSICA AL CARRER

La música del carrer és un regal per a l'ànima -va dir Joan Barril quan Pasqual Maragall va tenir el detall amable d'aturar-se i cantar amb Aaron Lordson uns blues que li recordaven la seva infància-. Per sort a Barcelona encara queden músics que omplen les places i les avingudes amb una mica de vida, músics que alliberen la música de quatre parets i un públic adinerat, músics que arrenquen un somriure i alguns passos de ball a la gent normal que han sortit a passejar, han anat a comprar o han quedat amb els amics potser. La vida està composta d'aquestes petites troballes. Impedir aquests moments demostra una mancança d'enteniment, d'amor, de tolerància: estem parlant doncs de la policia, de l'Ajuntament de Barcelona. Individus experts en promocionar Barcelona com la ciutat atractiva de la vida al carrer, de la música i l'espectacle, però que alhora desallotgen les places a cops de porra i posen mil impediments per la música al carrer: les actuacions no poden durar més de 30 minuts, no es poden fer amb cap altaveu ni instrument de percussió ni en espais menors a 7 metres o pròxims a escoles, terrats i hospitals... On es persegueix la música no hi ha pensament -també va dir Joan Barril-. Per acabar vull presentar Microguagua, un grup de música reggae esplèndid i divertit que podeu trobar mol sovint a Portal de l'àngel o a la platja, i una cançó:

Tornar a Barcelona

L'estiu, una contraposició entre la novetat de viatjar i la monotonia de la ciutat. Torno de França a Barcelona i regiro SUITE DE L'EUROPA CIUTAT dins de "El lament d'Europa" de Francesc Josep Vélez. Voluble és la ciutat/ quan es passeja nua entre les ombres/ dels arbres que ha matat,/ quan vol desfer-se en rares geometries/ higièniques i estèrils,/ quan emergeix, capciosas,/ des de les llunyanies del desastre/ que sempre ha d'amagar. Els poemes ofereixen la ciutat com el nucli del caos humà, la impossibilitat de la llibertat... Llegeixo també un cas extrem d'Antonin Artaud: Là où ça sent la merde/ ça sent l'être. (allà on s'olora la merda s'olora el ser). La ciutat doncs, el centre humà més important, seria un niu de merda.
Sí, la ciutat potser és això: el caos, la hipertròfia de la raó, l'engany... tots ho hem pensat quan veiem els embussos, els rodamons, les ambulàncies, les hipoteques, els dígits, les obres, els polítics, les corbates, les secretaries, les prestidigitadores i els prestidigitadors, els rebuts, els notaris, la justícia, els intermitents, les esglésies, els camions, els interessos, els impostos, la televisió, els tràmits, els anuncis, els zoològics, els embargaments, els metros, els preus, els turistes, la policia... però quan torno a Barcelona, malgrat el sotrac de la ciutat, crec que no està tan malament. És un pensament involuntari, com un rampell paternalista que diu: el meu fill és el millor. Potser és el carrer, la cultura, la gent... Potser és que ho té tot: bar, cel, ona...

Quan l'Eixample està més bonic

Com cada juliol el districte de l’Eixample comença l’estiu “A LA FRESCA”: música, teatre i cinema a l’aire lliure (sí, l’Eixample també fa coses que poden interessar als joves). Cada dimarts a les 22h trobareu jazz-swing dels anys 40 i 50 als centres cívics de Golferichs (Gran Via 491) i Sagrada Família; els dimecres a les 22h poesia escènica i teatre humorístic a La Casa Elizalde i els dijous també a les 22h cinema a la fresca al Centre Cívic Fort Pienc (comèdies amoroses i aventures). Propostes atractives per els joves estúpids que durant el curs tant delegem el temps lliure i que a l’estiu fins i tot ens arribem a avorrir. Millor sortir de casa, és en aquests moments quan l’Eixample està més bonic.

Crisi, diuen dissimuladament...

"El Roto" del País, una imatge que he tret de "Rara Awis"

LA LOCOMOTORA NEGRA (1971-2009)

Ja fa molts anys que un grup de músics porta el millor jazz de la història als seus escenaris (Fletcher Henderson, Amstrong, Duke Ellington, Count Basie, Ray Charles…). Són “tremendos”, professionals, divertits, toquen molt bé i com diuen ells: “we have got all the time in the world”. Són pares de família normals i corrents (arquitectes, professors, administratius, pagesos, editors, catedràtics, empresaris, enginyers...) però des de fa 40 anys cada dilluns es troben per gaudir d’allò que més els hi agrada: el jazz. El seu objectiu: transmetre l’esperit del jazz. El resultat és excel•lent:

Sempre jove (de Pau Moré)

a Jordi Ollé

L'adéu
més dolç te'l donem trepitjant la gespa
regada recentment
per tota la vida fresca
que ens has donat
te'l donem a passet lent
mirada descalça
llàgrima lleu

L'adéu
més dolç te'l donem
avançant
en aquest camp que has deixat ara
tan jove i esplèndid
te'l donem encaixant el peu
sobre les teves petjades
flonges
que ens has ensenyat camins fantàstics
birgueries del cor
corregudes d'esperança
has estat davanter somiador
de jugades espontàniament genials
i espectador incansable
en aportar un polsim de màgia
que ens fes creure en nosaltres
i en les nostres il·lusions

L'adéu més dolç te'l donem vivint
com a tu t'agradava viure
ensumant intensament
l'aroma que escampa la gespa fresca
quan la trepitgem


a veure si marques un gol.


PAU MORÉ

Baby Boomers getting old

"La mosca" de Tàssies.

TEMPUS FUGIT, MEMENTO MORI

No és el mateix que el temps passi per a l’home que l’home passi del temps. Els polítics no passen del temps (els governants només pensen en quatre anys i l’oposició en els quatre següents) però el sistema judicial sí que passa del temps, passa del temps com aquell nen a qui li diuen que ha d’endreçar l’habitació i diu que ja ho farà demà. A més el nostre sistema judicial també està dotat de grans contradiccions: quan finalment el nen ha endreçat l’habitació arriba el germà gran i la desfà perquè no li agrada. Un exemple recent: el Tribunal Superior de Justícia ha anul•lat la condemna a 83 anys de presó que l’Audiència de Barcelona ha dictat per el violador i l’assassí de dues policies en pràctiques el 2004. Sí, han passat 5 anys i encara estan discutint la condemna. També us puc parlar d’un cas en primera persona: vaig posar una denúncia per una agressió ara farà dos anys i encara no hi ha judici; a més jo i els meus agressors hem tingut temps a fer-nos majors d’edat i ara ja no sabem si hem d’anar al jutjat de menors o al de majors. També ens ha donat temps a fer la selectivitat. La selectivitat és un món estrany, molt semblant al capitalisme: tothom competeix contra tothom per poder treure el millor benefici; a més les proves compten amb innovacions tecnològiques pròpies de l’estat del benestar: adhesius amb codis de barra que enganxes als exàmens i que permeten que el corrector faci la seva feina des de l’anonimat. Només una diferència: el sistema capitalista actual està en crisi i en canvi aquest any la selectivitat ha obtingut els millors resultats en els últims deu anys. Però la selectivitat també té quelcom de dictatorial: no pots veure els teus exàmens un cop els has entregat, has de confiar en que els correctors són decents, els codis de barra estan ben fets i no hi ha cap error informàtic en els 3 dígits resultants dels teus 7 exàmens. De fet no són tant dolents: et deixen veure els exàmens però quan s’ha acabat el període d’inscripció a la universitat (no és el mateix que el temps passi per a l’home que l’home passi del temps). Finalment la selectivitat també té quelcom de monàrquic: entre tots els empresaris que si presenten només un serà rei, i aquest any torna a ser reina, es diu Alexandra García i és la reina juvenil a la televisió, la ràdio, els diaris... i fins i tot el meu bloc; aquesta nova reina té el futur molt encaminat. En aquestes ocasions penso en el-la número dos dels 27000, que es deu haver quedat a una dècima o algunes centèsimes, el nom de la qual segurament mai sortirà per cap televisió i restarà desconegut per sempre (es deu estar mossegant les ungles). Malgrat tot com que acaba de morir Michael Jackson segurament sentirem més a parlar d’ell que d’Alexandra García. Per cert, la selectivitat també s’assembla al nivell educatiu d’Espanya: surten textos amb falta de concordança entre singular i plural i paraules que no existeixen en castellà (exàmens amb faltes per una educació que encara li falta molt).
Home jove amb una calavera, de Paul Cézanne

Barceló abans de Barceló

Ses illes han estat tradicionalment un niu d’artistes, artistes que s’alimenten de la bellesa de les nits i que quan són prou forts s’atreveixen a sortir volant del seu niu. Només cal mirar els premis d’Art Jove, l’antologia de poesia jove “Pedra foguera”, l’escola d’arts decoratius de Palma de Mallorca, el grup poètic-musical Pèl Capell... Però segurament el millor artista de les illes es diu Miquel Barceló: el Jackson Pollock català, un pintor figuratiu que tanca un triplet amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Les seves obres s’ambienten en la naturalesa del Mediterrani i de l’Àfrica, acostumen a superar-te en altura i reben influències de l’expressionisme, els tatxismes, l’action painting, l’art conceptual i l’art brut. L’última notícia, més enllà de la famosa cúpula de l’ONU i les parets de la catedral de Palma, una nova exposició: Barceló abans de Barceló. Una exposició per entendre la gènesi del pintor entre 1973 i el 1982, una etapa molt intensa i també desconeguda ja que Barceló encara no s’havia consagrat com a pintor en la Documenta de Kassel. Trobareu grans quantitats de colors, olors, aliments, autoretrats, calamars, escarabats, ous fregits, mol•luscos... força, color, salat i dolç per gaudir aquest estiu si viatgeu a Palma de Mallorca i us acosteu a la Fundació Pilar i Joan Miró abans del 27 de setembre.

RAINER MARIA RILKE, "Cartes a un poeta jove"

No hi ha res que pugui tocar tan poc una obra d'art com les paraules crítiques: el resultat sempre en són malentesos més o menys afortunats. Les coses no són tan tangibles i dicibles com se'ns vol fer creure genmeralment; la majoria dels esdeveniments són indicibles, es produeixen en un espai que mai cap paraula no ha trepitjat, i els més indicibles de tots són les obres d'art, existències misterioses la vida de les quals perdura al costat de la nostra, que passa.
[...] Vostè mira cap a fora, i això és justament el que no hauria de fer ara. Entri dintre seu. Investigui el fonament que l'impulsa a escriure; esbrini si les seves arrels arriben fins a l'indret més profund del seu cor, confessi's a si mateix si es moriria en cas que l'impedissin d'escriure: pregunti's en l'hora més silenciosa de la seva nit:¿he d'esriure? Excavi dintre seu per poder trobar una resposta fonda. I si fos una resposta afirmativa, si pot acarar-se a aquesta pregunta amb un fort i simple "he d'escriure", aleshores construexi la seva vida damunt d'aquesta necessitat.

RAY CHARLES, "What'd I Say", "Georgia on my mind", "Hallelujah I Love Her So", "I Can't Stop Lovin You"...

ESTRIPA LES CARTES DELS CARQUES

El cardenal Cañizares diu que és més greu l’avortament que la pederàstia. Això vol dir que expulsar el fetus quan encara no és viable (dret acceptat en tots els països europeus) és més greu que cometre un delicte d’abús sexual a menors. Amb aquesta simplicitat Cañizares es renta les mans dels milers de casos de pederàstia comesos per religiosos irlandesos durant dècades. Una altre vegada els titulars s’omplen d’opinions religioses obscures, retrògrades, desmesurades i fastigoses (que últimament no paren de sortir del Vaticà). Però no cal anar tan lluny per topar amb l’estupidesa: Jaime Mayor Oreja, cap de llista del PP per les eleccions del parlament europeu, també defensa aquesta idea. Em fa gràcia que ara els populars ataquin l’avortament fins al punt de dir que és més greu que la pederàstia, sobretot tenint en compte que durant els vuit anys d’Aznar van haver-hi 511.429 avortaments legals. La hipocresia es detecta a primera vista i fa que no em cregui les dos cartes que m’envia Jaime Mayor Oreja junt amb la butlleta perquè el voti el 7 de juny... Una altre vegada Espanya a la cua d’Europa. Els deixo amb una frase de Gabilondo: el resultado doctrinal de los despropósitos repartidos entre el cardenal y el periodista de Rouco Varela sería el que sigue: permiso para violar y, si de la violación se deriva embarazo, condena por abortar. ¿Puede una Iglesia así no estar condenada a su extinción?

EL BARÇA FA HISTÒRIA: COPA, LLIGA I CHAMPIONS

CAMPIONS DE LA COPA DEL REI:


CAMPIONS DE LA LLIGA I 6 GOLS AL MADRID:


INIESTA ENS PORTA A ROMA:


CAMPIONS DE LA CHAMPIONS:


GRÀCIES PEP GUARDIOLA, NO OBLIDAREM

PIRATES ESPANYOLS (ben vestits)

Animus Iocandi, de Ferreres

ALGUNES COSES DE LA SETMANA DE LA POESIA (21-27 de maig)

DIVENDRES:

- Joc partit: Un combat singular entre els textos d’Enric Casasses i Blanca Llum Vidal. A l’hora del crepuscle (20h) a la Caseta del migdia (Muntanya de Montjuïc).
Si no coneixeu els espectaculars recitals d’Enric Casasses acosteu-vos-hi.

- Homenatge a Joan Brossa. Poetes d’avantguarda: Fa deu anys de la mort de Joan Brossa, il•lusionista de les paraules, avantguardista en essència... Diferents poetes visuals, fonètics, performers, creadors de videopoesia i altres experiments, sempre més enllà dels límits de la convencionalitat, s’apleguen per retre-li homenatge: Amb la participació de J.M. Calleja, Xavier Sabater, Pere Sousa, Xavier Garcia, Magda Guillén i Sebastià Jovani. A les 23h al Palau de la virreina (La Rambla, 99)


DISSABTE

- Taverna de poetes: Espectacle en que la poesia (Espriu, Foix, Miquel Martí i Pol…) i la música entren en diàleg. Participen Santi Arisa (guitarra i veu), Víctor Nieto (bateria), Carles Tàpies (baix), Sergi Rotllan (guitarra), Ernest Manchón (teclats), Xexu (saxo i veu), Jordi Blanch (saxo i veu) i Juan José Molina (trompeta). Serà Dissabte a les 22h a la Plaça del rei.


DILLUNS:

- Claror vespral ( dels clàssics als haikus): La primera part d’aquest espectacle presenta una lectura poètica dels clàssics japonesos, del haiku i de Ramon Llull, Carles Riba i Joan Vinyoli, etc. a càrrec de la rapsoda i poetessa Anna Maluquer. La segona part, la mezzosoprano Marisa Martins, acompanyada per dos músics d’esperits ben diferents, Fedra Borràs (flauta) i Mac McClure (piano), cantarà vuit poemes de M. dels Àngels Ballbé, musicats per Ernest Borràs. A les 21.30h a la Seu del Grup SGAE a Catalunya (Passeig de Colom, 6).


DIMARTS:

- Joan Vinyoli: present continu: En present continu va viure sempre Joan Vinyoli (1914- 1984), poeta de l’amor i de la mort, de la sensualitat i de la transcedència. Lectura d’una selección de textos a càrrec de Mario Gas. A les 19h al Museu Picasso (Carrer de Montcada 15-23).

- Poètiques de l’absurd: L’absurd és a la poesia un espai de llibertat contrari a la raó, al sentit comú benpensant, que el poeta proposa com una esquerda en la realitat. El que és irracional aflora poèticament i subverteix l’ordre, les convencions i, fins i tot, la comicitat. Recital audiovisual en el qual intervindran un estol ben apagògic de poetes, artistes i músics. A les 22 h al Pati del Palau de la virreina (La Rambla, 99).

JOAN BARRIL: sobre la música al carrer

Lliçó de Maragall:

La música del carrer és un regal per a l'ànima.[...]el més virtuós dels músics sempre necessita un instrument que no té. I aquest instrument no és cap altre que el de l'atenció humana, aquella atenció que es defineix simplement com "el públic"[...] Pasqual Maragall es va posar a cantar l'altre dia amb un músic de carrer. En la notícia hi ha alguna cosa malèvola. Però diu més en favor de Maragall i de la música que de la reafirmació de l'excentricitat atribuïda a un personatge públic. Hem vist Maragall quan estava en la política activa jugant a futbol amb uns xavals o circulant en bicicleta pels carrers de la nostra ciutat. Hem vist Maragall al costat de Gurruchaga fent els cors d'All you need is love. M'agraden aquests polítics als qui no cauen els anells a l'hora de sumar-se a la festa de la civilitat. El músic de carrer que va cantar amb Maragall no és un qualsevol. Es tracta d'Aaron Lordson. Conec l'Aaron des de fa temps. Li vaig comprar un parell de discos de blues quan tocava davant del desaparegut cinema París, vaig introduir la seva música al meu ordinador i ara mateix escric amb la veu i la guitarra d'Aaron Lordson. No és el primer músic que canta pel carrer: també de tant en tant s'hi veu Manu Chao tocant la guitarra. Alguna cosa deu tenir aquesta ciutat quan algun dels seus alcaldes considera que entre Aaron Lordson i el flautista d'Utrecht hi ha una font de vida que les actuals ordenances intenten limitar. On es persegueix la música no hi ha pensament.

MARIO BENEDETTI, “ARS LONGA, VITA BREVIS”

tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
para chapotear unas horas en la vida
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

Escriptor fantasiós, enamoradís, exiliat, compromès, vertader, uruguaià, senzill... Escriptor per damunt de tot. Escriptor de poesia, novel•la, teatre, assaigs, contes, guions de cinema...Escriptor d’un altre cel, de pedretes d’alegria trucant a la finestra:


OTRO CIELO

No existe esponja para lavar el cielo
pero aunque pudieras enjabonarlo
y luego echarle baldes y baldes de mar
y colgarlo al sol para que se seque
siempre faltaría el pájaro en silencio

no existen métodos para tocar el cielo
pero aunque te estiraras como una palma
y lograras rozarlo en tus delirios
y supieras al fin como es al tacto
siempre te faltaría la nube de algodón

no existe un puente para cruzar el cielo
pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla
a fuerza de memoria y pronósticos
y comprobaras que no es tan dificil
siempre te faltaría el pino del crepusculo

eso es por que se trata de un cielo que no es tuyo
aunque sea impetuoso y desgarrado
en cambio cuando llegue al que te pertenece
no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar
pero estarán el pájaro y la nube y el pino.


PIEDRITAS EN LA VENTANA

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

A PROPÒSIT DE LA FINAL DE LA COPA DEL REI

Quins problemes els que te aquest país... ignorància, intolerància, censura, conservadorisme, violència... Tots ells els varem poder veure ahir, en la final de la copa del rei entre l’Atlètic de Bilbao i el Barça, un partit caòtic més enllà del futbol:

Surten els reis i sona l’himne espanyol, o més ben dit sonen les dos primeres notes de l’himne espanyol i un exèrcit de xiulets de l’afició que expressa unànimement el seu sentiment de rebuig a la monarquia i a un símbol tan clar com l’himne d’Espanya... Avui tothom està escandalitzat amb una xiulada que tothom sabia que passaria. Alguns obliden que xiular està permès actualment en un camp de futbol, i TV1 aposta per la manipulació i la censura: curiosament quan comença l’himne i els xiulets connecten a fora l’estadi, i per cobrir-se de glòria a la mitja part posen un CD amb l’himne d’Espanya i ens fan creure que això és el que ha passat a l’inici del partit... Ah! i també hi han personatges com el Rajoy que viuen en el seu món i directament prefereixen no mirar la realitat: "la inmensa mayoría de los seguidores, tanto del Athletic de Bilbao como del Barcelona, estan con el Rey, la nación y el himno".
També hi ha molta gent (amants del sistema feudal) que no troba bé que Puyol aixequés la copa en una posició més elevada que el rei, ja que el rei per decret ha d’estar en el punt més alt. Val a dir però que si no s’hagués enfilat en aquella mena de tarima improvisada, amb tot el merder de gent ningú se’n hauria adonat que estaven aixecant una copa (que una mica era la finalitat d’aquest acte)...

A part dels mitjans de comunicació el Barça ja comença a recollir els fruits del seu futbol amb la primera copa. Cal destacar també el respecte i sentiment de germanor entre els dos equips: abraçades de consol, jugadors del barça amb “la ikurriña”, aplaudiments d’esportivitat, etc. L’afició basca va demostrar un gran nivell recolzant l’equip fins al final, i un detall: quan aquell aficionat va tirar l’ampolla al cap de Dani Alves els seguidors el van assenyalar amb el dit.

ELS LLIBRES ENS FAN TORNAR BOJOS

Torno content de l’escola perquè he acabat segon de batxillerat i recordo, quan veig La Casa del Llibre, que tinc des de fa temps una targeta de compra amb alguns euros que em puc gastar en poesia per aquesta setmana. Després de regirar els prestatges i assessorar una senyora amb accent argentí sobre Bécquer decideixo comprar “Terra cansada”, per descobrir Jordi Pàmias en primera persona i també perquè m’ha agradat els primers versos que hi he llegit quan l’he obert: Quan l’alta nit m’acora/ en un carreró estret,/ l’amor és un palet/ finíssim, a la vora del riu. Una vegada a la caixa una noia atractiva i amb olleres grogues em diu que em falten 40 cèntims que no cobreixen la meva targeta (Jordi Pàmies no fa llibres precisament barats). He de pujar a casa i arreplegar els diners en monedes de 5 i 2 cèntims perquè estic escurat econòmicament. Quan torno faig una altre vegada la cua somrient a la noia que de tant en tant també em somriu. Quan m’arriba el torn torno a somriure i li entrego totes les monedes sense dir res. La noia es queda estupefacte i no sap que fer. Quedem callats uns cinc segons fins que descobreixo que la noia que m’ha atès anteriorment està endreçant uns llibres 3 metres més enllà i s’assembla força a la noia que tinc davant i que encara no s’explica com un noi l’ha intentat seduir amb aquells somriures i 40 cèntims...

Jason Mraz - I'm Yours

PASSEIG DE GRÀCIA (1909-2009)

Ahir assentat a les tres de la nit en un dels bancs gaudinians del Passeig de Gràcia contemplava l’última aberració que s’ha fet en aquest passeig que, en el seu moment, era enamoradís. Es tracta d’una vintena de cubs gegants amb 160 dissenys publicitaris de la multinacional Mango. Després veig un dels nombrosos vigilants de nit que Mango ha contractat per vigilar aquests cubs de plàstic que, junt amb els cotxes, les motos, els nous intercanviadors de metro en obres, el capitalisme massiu i les terrasses plenes de turistes cridaners alimenten cada dia la nostre intranquil•litat i deshumanització. Em dirigeixo al vigilant i li pregunto sobre la seva opinió respecte als cubs ( l’home té 48 anys, és simpàtic i d’esquerres i té una filla que estudia criminologia de dia i treballa de nit):
- Doncs que vols que et digui, és que tu trobes que està bé la societat actual? Això evidentment és un destorb pel vianant, com aquestes terrasses o qualsevol altre cosa, això és un passeig i sembla un centre comercial gegant.
Quan arribo a casa torno a mirar l’esplèndid vídeo gravat des del tramvia que pujava per Passeig de Gràcia fins a República Argentina, 1909 ( és imprescindible veure’l per entendre’m). Ah! aquests ciutadans sí que porten amor engrunat a les butxaques. M’han semblat humans quan els he vist córrer sense obstacles pel passeig, m’han semblat humans quan els he vis enfilant-se als bancs i saludant amb els seus barrets i els seus somriures, m’han semblat humanes les bicicletes perseguint el tramvia... Saps? M’ha semblat tot més humà que aquests cubs de plàstic palplantats al mig del carrer.
Avui passejant per aquest Passeig de Gràcia totalment diferent a la serenitat del 1909 veig el banc-farola de Gaudí en que estava assentat l’altre dia. La construcció irromp brutalment amb les seves formes curvilínies sobre les formes geomètriques i els colors elèctrics dels dissenyadors de Mango. Un dels pocs detalls d’aquest passeig que fa temps que va perdre la seva bellesa, penso.

SOROLLA: impressionista i impressionant.

Avui que m’ha semblat notar les primeres pinzellades de l’estiu estirat a la platja, exposo simbòlicament aquesta pintura de Sorolla, 1910.
Sí, l’art perdura, i l’estiu sempre ha estat una mica això: aquesta llum del Mediterrani que alimenta la carn, aquesta capa fina d’aigua sobre la sorra, aquest moviment lliure, aquests reflexos sobre l’aigua, aquesta il•lusió d'infant...

PETITES GRANS COSES

A vegades aquelles coses que semblen intranscendents, aquelles coses que hom fa per pròpia motivació i sense cap finalitat, acaben sent les millors troballes i els millors regals. Un exemple: un vídeo que vaig gravar farà cosa d’un any, una mena de playback - representació teatral, un homenatge a un gran periodista com és el Joaquim Maria Puyal i un gran jugador de futbol com és el Lionel Messi. Aquest vídeo va arribar a la televisió pel programa Zona Zàping de TV3, es va endur el primer premi i una televisió com a regal. Més tard va arribar a “la transmissió d’en Puyal” de Catalunya Ràdio, on en van estar parlant per antena i, posteriorment, es van interessar per coneixem. Avui he tingut l’honor de parlar amb el Puyal... i finalment m’ha convidat a una de les seves retransmissions al Camp Nou, el Barça - Villarreal del 10 de maig. Això: petites grans coses que et decoren la vida per atzar i et fan més feliç.

EL CAOS I EL DADAISME

La impaciència de viure era gran; el disgust es feia extensiu a totes les formes de la civilització cridada moderna, a les seves mateixes bases, a la seva mateixa lògica i al seu llenguatge, i la rebel•lió assumia maneres en el que el grotesc i l'absurd superaven llargament als valors estètics. Tristan Tzara.

Una mica trastocats per la guerra mundial, Hugo Ball i Tristan Tzara inventen el dadaisme. Entre el fum del bohemi cafè-cabaret Voltaire com a centre neuràlgic podem llegir-hi: «No vull ni tan sols saber si abans de mi va haver altre home», cita de Descartes que exemplifica la seva ruptura amb la tradició i l’art convencional...
Una forma de vida: escandalitzar la burgesia: el caos contra l’ordre, la imperfecció contra la perfecció, l’atzar contra la lògica. Són personatges singulars, polèmics, nihilistes, anàrquics, artistes de l’antiart, antiartistes de l’art, bojos o genis que es qüestionen l’existència de l’art. Persones capaces d’omplir un local per una conferència molt important i després anunciar que no hi ha cap conferència...
Us deixo algunes pinzellades de Hannah Höchi, Marcel Duchamp i Hugo Ball.



































'Gadji beri bimba' - Hugo Ball
gadji beri bimba glandridi laula lonni cadori
gadjama gramma berida bimbala glandri galassassa laulitalomini
gadji beri bin blassa glassala laula lonni cadorsu sassala bim
gadjama tuffm i zimzalla binban gligla wowolimai bin beri ban
o katalominai rhinozerossola hopsamen laulitalomini hoooo
gadjama rhinozerossola hopsamen
bluku terullala blaulala loooo

zimzim urullala zimzim urullala zimzim zanzibar zimzalla zam
elifantolim brussala bulomen brussala bulomen tromtata
velo da bang band affalo purzamai affalo purzamai lengado tor
gadjama bimbalo glandridi glassala zingtata pimpalo ögrögöööö
viola laxato viola zimbrabim viola uli paluji malooo

tuffm im zimbrabim negramai bumbalo negramai bumbalo tuffm i zim
gadjama bimbala oo beri gadjama gaga di gadjama affalo pinx
gaga di bumbalo bumbalo gadjamen
gaga di bling blong
gaga blung

Simon & Garfunkel - A Poem on the Underground Wall

...The last train is nearly due,
The underground is closing soon,
And in the dark deserted station,
Restless in anticipation,
A man waits in the shadows...
Aquesta mena de veu dividida que s'enganxa i et desperta els dissabtes pel matí.

Seguir pintant per sempre...

Antes de vernos éramos solo palabras,
una novela epistolar
con los primeros esbozos de amor,
los primeros dibujos de Frank Gehri.
Hoy te has levantado, como yo, una hora antes
solo para intentar convencer al espejo de tu no nerviosismo.
Has sentido, como yo, un miedo respiratorio
al cerrar la puerta de tu casa,
y has repasado, como yo, tus estrategias
en cada esquina de cada calle.
Sin embargo ahora me miras, como yo,
y pasamos a ser una misma cosa,
sin guiones ni sudores ni problemas respiratorios:
El beso da la seguridad de la luz en el pintor,
y ser un recuerdo de tus labios
será seguir pintando para siempre.

(Pol Bolibar)
...
Bones vacances per tothom!

Frank Lloyd Wright i la Fallingwater

Fa 50 anys va morir Frank Lloyd Wright, una de les vèrtebres de l’arquitectura del s.XX i màxim representant de l’arquitectura organicista. Volia presentar-vos, si no la coneixíeu, la Fallingwater, coneguda com a casa de la cascada: un dels seus projectes més coneguts junt amb el museu Guggenheim de Nova York.... Al fons d’una vall frondosa...sobre el desnivell d’una cascada... s’aixeca mitjançant tres nivells esglaonats que avancen sobre el buit... una mescla homogènia entre l’habitatge i la natura...

TARDES MÉS LLARGUES

A partir de la crisi del petroli del 1974 alguns països van començar a canviar l’hora per aprofitar la llum solar i consumir així menys electricitat, i el 1981 el canvi d’hora ja era una normativa. D’aquesta manera aquesta nit tots els països de la Unió Europea avançaran una hora: a les 2h seran les 3h, -una hora menys per aquells qui exprimeixen els bars fins que tanquen a les 3-. De fet tan sols estem recuperant l’horari normal que varem modificar a l’estiu... Els humans som en això molt semblants a les plantes: regulem el nostre horari segons la llum...

SOUVENIRS FRANQUISTES

Una crítica pendent: L’actuació policial del 15-3-09. M’ha fet recordar el recent estudiat capítol IV de Sobre la llibertat de J.S.Mill (Dels límits de l’autoritat de la societat sobre l’individu), en que es defensa un individu amb una llibertat perfecta que només pot ser restringida per evitar que aquest individu causi lesions a un altre (principi del dany). Més enllà dels problemes causats per certs universitaris i la decisió del rector Dídac Ramírez de recórrer a la policia, les càrregues policials plenes de ràbia contra els manifestants contradiuen d’alguna manera aquest principi, ja que en aquest cas és la policia que causa un dany innecessari sobre l’individu que exerceix la seva pròpia llibertat d’expressió. Aquest va ser un dels errors principals de la policia de la Generalitat de Catalunya: oblidar que mantenir l’ordre no dóna dret a pegar i insultar despietadament als ciutadans. Els mossos van dissoldre a cop de porra els minoritaris grups radicals estudiantils, però també els grups pacífics que s’estaven manifestant, així com més de 25 periodistes i ciutadans atrapats dins les corredisses pels carrers. A part d’aquesta violència totalment fora de lloc, també cal destacar la manca de diàleg de la policia per intentar evitar incidents. En un estat que diuen que és de dret, aquestes violentes actuacions policials agafen un color grisós-feixista molt preocupant, que ens han recordat que els vídeos de la duresa policial del franquisme no queden tan lluny...
Després també hi ha retrets secundaris com ara l’estupidesa de la policia a l’hora de fer el desallotjament en un dimecres laborable i sense tenir en compte el caos que causaria tot plegat (hauria estat més lògic actuar el cap de setmana: sense precipitació, menys estudiants i menys tràfic)...
A Josep Tarradellas estan destruint lentament un monument falangista... però al carrer la policia podria semblar els grisos de l’època franquista...sembla que alguna cosa no va bé. Em quedo amb la imatge d’un amic: abans de dormir, els "hola papa com ha anat el dia", i la suor enganxifosa sota el casc...

BENET XVI i LA DIVINA COMÈDIA

Benet XVI ha deixat estupefacte al món sencer en el seu primer discurs del viatge apostòlic que està fent a Àfrica. “El sida no se puede superar con la distribución de preservativos, que, al contrario, aumentan los problemas”. “La única vía eficaz para luchar contra la epidemia es una renovación espiritual y humana de la sexualidad”. Venus, deessa de l’amor, ha quedat paralitzada: des de petita havia llegit que els condons servien per a prevenir malalties venèries, en honor al seu nom... i ara aquell home de blanc deia que servien per augmentar els problemes... S’ha sentit tan culpable que ella soleta s’ha situat en el novè cercle del infern, per sorpresa de Minos, que igualment l’hauria col•locada allà. Venus s’ha acomodat amb els traïdors Judes, Brutus i Cassi. També estava per allà Condom, higienista anglès del s. XVIII, que va ser l’inventor del preservatiu. Els dos han saludat cordialment a Llucifer i, m’entres cavaven els seus respectius forats al gel, li han explicat els motius de la seva eterna visita: “Res, que varem promoure això del preservatiu i ara ens acusen per haver estat agreujant l’epidèmia de la sida...”. Després per acabar la comèdia ha sortit Carlo Di Cicco, un col•lega del Papa subdirector de L'Osservatore Romano, i ha qualificat a Benet com "un verdadero reformador", que “piensa y propone un mundo mejor del presente”... aleshores ja han començat les cues a la porta del infern, milions de persones havien abandonat la vida davant d’un panorama tan reformista i esperançador. Estava fent cua jo també quan he pogut llegir a la porta: "Abandoneu tota esperança els que aquí entreu"... Davant meu una parella comentava: “No està tant malament això del infern”...